Josep Borrell té raó quan diu que Europa és un jardí comparat amb la resta del món. Francesc Cambó, Pompeu Fabra, Antoni Gaudí i tots els catalans intel·ligents del segle XX, fins a Heribert Barrera, van pensar el mateix de Catalunya amb relació a Espanya. Comparat amb la resta del món, Catalunya encara és un jardí, en certa manera, i no pas gràcies a l’exèrcit espanyol. Però la petjada de decadència que hi ha deixat la història és a la vista, malgrat els esforços que s'han fet per remuntar-la.

Hi ha una línia tremendament fina entre defensar un ordre i utilitzar els perills externs per ofegar les contradiccions internes. A Catalunya aquesta línia s’ha traspassat moltes vegades, en bona part per culpa de la combinació diabòlica que la censura espanyola ha fet amb l’ànima de càntir de la majoria de poetes i escriptors. Quan veig Josep Borrell fent de Churchill europeu no puc evitar somriure. Se li nota que és català i que representa els hereus més obscens i més autoritaris de la Lliga.

Espanya necessita europeïtzar el seu exèrcit per contenir Catalunya i la guerra d’Ucraïna i la crisi dels Estats Units li aplanaran el camí durant uns anys, ni que sigui en l’àmbit dels discursos i del màrqueting. La Unió Europea necessita un exèrcit, però no necessita seguir el model espanyol, que és un model dissenyat per unes elits decadents i obscurantistes, com demostra el seu historial de derrotes a partir del segle XVII, començant per Montjuïc (1641) i per Rocroi (1642).

No és casualitat que la política espanyola es tragués Borrell de sobre i que el PSOE el tingui exiliat a Brussel·les des de fa dècades. Madrid només necessita la Unió Europea per frenar Barcelona, i la Unió Europea només necessita Espanya per guanyar temps i anar-se apartant subtilment dels Estats Units. El joc és delicat i, en alguns aspectes, recorda els equilibris que les elits catalanes van fer amb Castella i França durant molts segles i després, ja més atrapades, amb Castella, França i Anglaterra. 

Si CiU i els seus partits haguessin defensat amb fermesa l’autodeterminació, en comptes de ridiculitzar els Borbons, d’adoptar discursos woke que no els corresponien i d’intentar vendre la tercera república amb Quim Torra, els discursos europeus serien tots uns altres

Quan veig com Borrell juga amb les misèries europees em recordo del tip de riure que es van fer els espanyols un dia que, a Espejo Público, vaig dir que Alemanya no empresonaria Puigdemont perquè no es pot defensar la frontera d’Ucraïna i perseguir l’autodeterminació. També recordo la feinada que l’equip que després va muntar Primàries va tenir perquè Marta Rovira introduís al Parlament aquest concepte, "autodeterminació", poc abans de l’1 d’octubre. 

Ara els convergents parlen molt de les converses d’Oriol Junqueras amb Enric Millo i jo potser podria explicar alguna cosa d'aquestes converses i de la idea cínica de la història que té el líder d’ERC. Però Junqueras té una idea de la història, com a mínim; per això no es va abocar a tocar la pandereta atlantista quan Putin va envair Ucraïna. El forat negre de Catalunya i d’Europa, ara mateix, és el món de CiU, que fa anys que no té cap idea forta sobre res, i que ha sembrat de sal el seu espai per mantenir el poder.

Si Borrell pot merdejar amb les febleses europees és perquè Mas no va saber defensar, ni tan sols, el dret a portar corbata, i perquè Puigdemont ha preferit jugar a fer de Tarradellas sense Franco, que assumir els seus errors. Si CiU i els seus partits haguessin defensat amb fermesa l’autodeterminació, en comptes de ridiculitzar els Borbons, d’adoptar discursos woke que no els corresponien i d’intentar vendre la tercera república amb Quim Torra, els discursos europeus serien tots uns altres.

La gran diferència que hi ha entre el pinso autoritari que ven Borrell i el pinso woke que ven Puigdemont és que el pinso de Puigdemont juga a favor de la unitat d’Espanya i de la decadència europea sense ni tan sols voler-ho. Jo ja entenc que, des de Brussel·les, costi de veure el forat negre que CiU ha deixat a Catalunya i quines implicacions té i tindrà per a Europa; però des d’aquí hauríem de ser-ne conscients perquè no ens sortirà de franc haver-nos desentès del paper que ens tocava jugar al continent i al conjunt d’Espanya.

Marc Álvaro diu que CiU no es pot refer perquè el món ha canviat i els fills dels seus antics votants no pensen el mateix que els seus pares. Però la veritat és que CiU no es pot refer perquè els seus dirigents i quadres, i també els seus periodistes, estan del tot desacreditats de tantes cabrioles com han fet. L’espai de CiU és ben viu. És l’espai dels catalans que van protegir la llengua durant el franquisme quan bona part del país la donava per morta, i és l’espai dels catalans que han resistit totes les martellades de la història. 

Quan preguntava als meus avis amb qui anaven durant la Guerra Civil sempre m’explicaven que no es podia anar amb ningú perquè totes les faccions eren igual d’estrafolàries i espanyoles. En el cicle electoral que ve jo em sentiré igual d'orfe. Borrell ho sap i se n’aprofita. Però les ocasions venen amb la seva quota de responsabilitat i encara estem pagant la factura de la darrera oportunitat que vam deixar perdre. L'única cosa que podem fer, de moment, és tenir cura de no empitjorar a les urnes els problemes que les elits del país creen cada dia en els despatxos i en els mitjans de comunicació per protegir-se del seu poble.