Som de nou a les portes de Nadal, un esdeveniment tractat de manera vergonyosa per part de molts dirigents polítics, que sembla que es deguin més al que diguin els qui no comparteixen la tradició que a les persones que al nostre país creiem que aquest dia tenim alguna cosa gran a celebrar. La manera en què bona part de Catalunya ha acabat amagant pessebres i postergant la Sagrada Família "per no ofendre" és absurd i, com França ja ha comprovat, contraproduent. Perquè més enllà de creences religioses concretes, Nadal és el resum i recordatori del que vol dir formar part de la humanitat i el sentit profund —tant profund com postergat— del sacrifici. Nadal simbolitza que els qui poden més es posen al servei dels qui són menys, o fins i tot res, en la valoració social; curiosament, els ateus més recalcitrants reclamen en la societat i en la política aquesta actitud, i per això van aplaudir quan el papa Francesc va decidir rentar i besar els peus d'un grup de presoners un Nadal de fa uns anys. Doncs bé, el que feia amb això era prendre exemple d'alguna cosa molt millor i més gran, la història de Jesús de Natzaret, que és la història del lideratge des de la renúncia, aquesta que no es veu si no es mira enrere i es comprova el que ha significat al llarg de més de dos mil anys.
Com sol passar, només s'aprecia després, i és així que, un cop mort Jesús i reunits gairebé en secret els espantats apòstols, es manifesta de nou l'Esperit Sant, il·luminant-ne la consciència fins al punt que el seu martiri i mort per donar testimoni de la Veritat ja no van ser per a ells causa de temor, sinó joia per formar part del llegat cristià: servir fins a abandonar el jo, justament el contrari del que l'individualisme hedonista d'uns i el gregarisme diluent d'altres reivindiquen avui dia.
No hi ha res d'objectable en el missatge de Nadal. El sacrifici, la família, l'austeritat material, la riquesa espiritual, la solidaritat humana, la crítica del poderós sense pietat…
Nadal és entendre el paper fonamental que estem cridats a complir, repartint pel món la bona nova i sent, en la mesura del possible, capaços de despertar les consciències humanes. Els qui miren enrere cap a aquell temps únic que simbolitza el naixement de Jesús, descobreixen que aquell que es reunia amb la gent a ritme de paràbola o s'enfadava al temple davant de mercaders avariciosos, els deia que el veritable regne no és d'aquest món, però alhora també els deixava aquell missatge revolucionari i tan poc entès que els pobres heretaran la terra i que és més fàcil que un camell entri per l'ull d'una agulla que no pas que un ric entri al regne del cel.
No hi ha res d'objectable en el missatge de Nadal. El sacrifici, la família, l'austeritat material, la riquesa espiritual, la solidaritat humana, la crítica del poderós sense pietat… Em demano per què fins ara no l'ha reivindicat Meloni davant de l'arbre de Nadal, encara que no siguin incompatibles. Però, en tot cas, benvinguda sigui. Bon Nadal.