Aquest diumenge vaig anar al Teatre Maldà a veure el musical de La Ludwig Band Sant Pere el farsant. El programa de mà presenta l'obra "com una adaptació del passatge de les tres negacions de Sant Pere segons Sant Lluc". Diu que versiona la Bíblia i que "aprofundeix en el seu component polític". L'espectacle és entretingut, a mi em va tenir atent tota l'hora i mitja que dura i jo soc com el cul d'en Jaumet, sobretot posat en un teatre. Però quan vam sortir, li vaig preguntar a l'amic que m'acompanyava:

—No trobes que tenen el mateix problema que la majoria de grups o d'escriptors del país? No saben com situar-se davant del poder polític i acaben semblant la furgo d'aquell espot tan guai de la CUP que deia: "Anem lents perquè anem lluny".

El meu amic és fan seu i és partidari de donar-los temps. Però també és fan de Bob Dylan i em va explicar una anècdota que pot ser útil per ajudar a evitar que el temps passi debades. Resulta que Like a Rolling Stone és una cançó que Dylan va escriure, en bona part, per a ell mateix, per explicar-se com podia acabar si no se'n sortia amb l'aposta artística que havia fet. L'energia dels moviments socials s'exhauria, i Dylan preferia estavellar-se a la seva manera que no pas quedar atrapat per la política i envellir amb gust de cendra a la boca.

L'art sempre et salva per algun lloc perquè l'artista es vol salvar desesperadament. A Catalunya, però, sembla que la majoria dels artistes tenen més mandra o més por d'anar fins al fons dels seus problemes que no pas ganes de deixar alguna cosa que duri. És el que ha escrit Xavier Bru de Sala en la seva darrera carta a Casablanca: "Ausiàs March té horror de l'infern, el senyoret Maragall es permet de rebutjar el cel". Amb Bru de Sala en parlem molt de l'ànima de càntir dels escriptors catalans. No sé per què no ho havia relacionat mai amb els grups de música del país, si fa anys que penso el mateix.

Les creacions dels artistes tenen conseqüències en la política, però no s'haurien de sotmetre mai als límits dels seus interessos

Des que el procés ens va alliberar de les velles comèdies que, entre els nostres músics, jo només he vist fer el gest de Dylan a Rosalia. La diva de Miami pot cantar en castellà sense semblar un producte perquè la seva música et salva per altres bandes. Les creacions dels artistes tenen conseqüències en la política, però no s'haurien de sotmetre mai als límits dels seus interessos. Mentre mirava l'espectacle de La Ludwig Band, i n'admirava l'humor pitarresc i les interpretacions de les actrius que els acompanyen, pensava en Bruce Springsteen, en Tom Petty, en Guns N' Roses, en tots els músics que m'agraden.

La gràcia dels bons artistes és que saben com donar-se al públic sense fer mitjana amb les misèries del poder polític. Vaig arribar al rock abans que a la literatura justament perquè, encara que les lletres fossin en anglès, les cançons s'entenien millor i m'arribaven més endins que els llibres i els articles dels nostres escriptors. Mirava l'espectacle, doncs, i pensava que els nois de la Ludwig no acaben de trobar la manera de dir que sí a res d'una manera convincent i clara. Com els passa a la majoria de joves que conec, sembla que el procés els hagi deixat traumatitzats, sense forces per prendre's seriosament cap idea o tenir algun sentiment, ni tan sols per enviar ningú a la merda.

Tot i que l'escenografia fa el joc a aquesta mena de falsificació política dels anys trenta que ha seguit a la falsificació de l'independentisme, d'entrada l'obra comença molt bé. Costa d'entendre que els personatges portin mocadors de la FAI en comptes de llacets grocs, però dius, mira, és una llicència poètica. A partir de la meitat de l'obra, però, quan la trama ha quedat ben plantejada, tot es comença a embolicar. A l'hora de la veritat, les ganes de rabejar-se en el desencís sembla més forta que la voluntat de trobar una sortida catàrtica. Penses: digueu-me alguna cosa que no sàpiga, collons, ni que sigui què penseu dels polítics del procés.

Diria que feia molts anys, des d'abans de l'esclat de l'independentisme, que no m'havia hagut de protegir tant de la mediocritat d'una creació tècnicament bonica i refinada. Esclar que a mi els Manel no m'han enganyat mai, i no he hagut de fer mai cap esforç per protegir-me'n. Ho dic amb una barreja d'esperança i de temença. Els Manel eren d'una època que encara permetia que els artistes es confonguessin amb la classe mitjana del país, que participessin de les seves mateixes hipocresies i comèdies. Tot això s'ha acabat. Ja no hi ha manera d'amagar-se darrere les faldilles de Jordi Pujol o d'Artur Mas, ni tan sols d'Ada Colau o David Fernàndez.

No és un fenomen que passi només a Catalunya. Per això els vells rockers no acaben de morir, i fins i tot Bon Jovi diu que torna. Però els nois de La Ludwig Band són massa joves per tornar d'enlloc. Tenen un públic potencial de més de dos milions de cornuts que van somiar de viure en un país lliure i han estat enredats i escarnits i que ja no es poden amagar darrere cap parrac. Si volen fer alguna cosa, hauran de fer-la sols, superant la por d'exposar-se massa o de no arribar a ser mai profetes a la seva terra. Abans de buscar l'aplaudiment sibarita dels amants de la cosa preciosista, que pensin en els músics catalans dels anys setanta, i que rumiïn per què la Transició els va liquidar.

No n'hi ha prou de saber cantar i escriure, has d'estar disposat a trencar alguna cosa. Has de tenir algun somni.