"No estic segura que ja s'hagin inventat les dones grans, però val la pena intentar-ho."
Ursula K. Le Guin
No sabeu com estic xalant amb això de les Lluïses. Lluïsa és un nom germànic que significa guerrera il·lustre. Oi que és bonic? Avui escric per encoratjar les il·lustres guerreres del Tribunal Constitucional, que sàpiguen que no estan soles a la batalla, que moltes els donem suport amb cor d'amazones.
Us resumeixo l'acció, a veure si em surt una mica millor que a les contres dels llibres, que llegeixes el que ha escrit el màrqueting i és capaç de treure't les ganes d'endinsar-te en una obra mestra. La qüestió és que Luisa Segoviano, magistrada del Tribunal Constitucional (TC) per unanimitat del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), és qui té la clau del nomenament de president. Una guerrera té la clau, perfecte! L'altra qüestió és que Luisa Balaguer, vicepresidenta actual, es nega pels seus ovaris toreros a acceptar les pressions que li estan exercint des de l'esquerra perquè retiri la seva candidatura, s'acoquini i voti el preferit del govern espanyol, Cándido en persona. No us poso el cognom perquè a Madrid no hi ha cap altre Cándido que ell, l'inefable Conde-Pumpido. Bé, n'hi ha un altre que és el seu fill, però com si no ho fos.
No us nego que sempre hi ha hagut trampa en aquesta història, només que abans es feia d'amagatotis, i ara, en aquest món pornogràfic i sense secrets, ens ho diuen a la cara
El govern espanyol, ni aquest ni cap altre, no té absolutament res a dir respecte al nomenament ni del president del TC ni del CGPJ. Això és el que diu la llei. Són els membres d'ambdós òrgans els que elegeixen un primus inter pares. No us nego que sempre hi ha hagut trampa en aquesta història, només que abans es feia d'amagatotis, i ara, en aquest món pornogràfic i sense secrets, ens ho diuen a la cara: el govern espanyol vol treure C-P. Així que volien uns nous membres del TC que no només fossin de biaix progressista, que tocava, sinó que a més fossin els adequats per pujar el seu candidat. Perversió. Una perversió comuna en els partits polítics, així que tots ho consideren parafília del poder.
Allà és on arriba Luisa Balaguer i on pesa Luisa Segoviano (els trec el María perquè pressuposo que, com a mi, els van posar aquest nom perquè amb Franco era gairebé d'obligada imposició). Les dues, guerreres il·lustres. Les dues, a la setena dècada. Les dues, dones que han lluitat contra els privilegis que els homes s'entossudeixen a conservar. Les dues més enllà de la teoria, les dues viscudes, les dues senyores grans (velles, si voleu), llestes i independents. Una esperança per lluitar pel poder com a dones; el poder quan no és una concessió dels mascles, sinó una baralla real per aconseguir-lo com dones lliures, independents i amb experiència. Més enllà del biaix ideològic, és el biaix de les Lluïses el que m'apassiona, per veure si són capaces de pontificar, de demostrar com a pioneres que, sobretot a certa edat, les dones som lliures per prendre el poder als mascles poderosos, fins i tot contra la seva voluntat.
Les dones alliberades de la pressió del desig del mascle, de la pressió social sobre la femella, de la pressió del futur, de la càrrega de la família i de la llar, del desig de més càrrecs i més prebendes, són les que amb els seus sants ovaris poden assentar una esperança d'assenyada independència
Veuran que els estan buscant les pessigolles i portant a col·lació les seves declaracions: que si soc marxista (Balaguer), que si allò de la consulta catalana és complex i cal estudiar-ho (Segoviano). Crec que ara toca acusar-les de proindependentistes per neutralitzar-les. Insinuen els més fatxes que amb elles perilla la sacrosanta unitat. I què passa si pensen així? Són senyores propietàries de la seva voluntat, i això és gloriós. No es creguin tota aquesta propaganda sobre la mort en vida que porta la menopausa, ni allò de les dones invisibilitzades, ni l'ostracisme al qual empenyen a les dones grans. És al revés. Les dones alliberades de la pressió del desig del mascle, de la pressió social sobre la femella, de la pressió del futur, de la càrrega de la família i de la llar, del desig de més càrrecs i més prebendes, són les que amb els seus sants ovaris poden assentar una esperança d'independència sensata.
No estic maniobrant contra Cándido, que molts ho interpretaran així. Cándido és el poder dels homes en estat pur i sempre ho ha estat. Igualitari manifest, no ho dubto, la seva manera d'exercir aquest poder és la d'un paio. El poder convencional dels mascles, progressista però de sempre, i una aposta segura de l'àmbit masculí. Cándido és Cándido, i sabem quin tribunal organitzarà mentre sigui president. No hi ha millor àugur del futur que el passat, i això ho va dir el jove, promíscuament viril i aclamat Lord Byron, i no una dona gran com jo.
No, guerrera Balaguer, tenir un pensament d'esquerres no implica ser un anyell, seguir el ramat, amagat com a unitat. T'has promogut a la presidència i espero que aguantis l'estrebada i segueixis com a candidata, pel biaix del poder femení i de la independència. I tu, guerrera Segoviano, fes el que consideris millor, i si creus que això és obrir una nova etapa de poder femení —que hi hagi hagut una presidenta del TC no vol dir que estigui cobert l'expedient per unes dècades— i, sobretot, si és el que és millor per al tribunal, endavant!
Potser les velles rebels som el futur. De moment, m'alegra que disputem el present
Velles feministes, dones bragades i, perdonin, però més que àmpliament preparades; dones avesades a mil batalles, tinc la mirada fixa en vosaltres. Vosaltres que ja no patiu la pressió del desig dels homes ni accepteu la del seu predomini, que no obeïu a ningú sinó a vosaltres mateixes, sou part de la solució i del futur. Obrim pas a les senyores grans, les que ho són, les que estem a punt de ser-ho i les que ho seran. Potser les velles rebels som el futur, com ha escrit Anna Freixas. De moment m'alegra que disputem el present.
És el ple del Tribunal Constitucional el que ha d'elegir president o presidenta, no cap força externa. El biaix de les Lluïses. Tot un envit.
Espero que aquest dimecres la llei es compleixi i que el ple nomeni president sense interferències.
Confio en les guerreres.