En l’auge d’això que se’n diu stand up comedy, que no és altra cosa que monòlegs, Berto Romero sublima el gènere al Teatre Coliseum amb l’espectacle Lo nunca visto, que, a més, té un cartell sensacional basat en el quadre de Pere Borrell Fugint de la crítica, versió d’Albert Bonet, autor pop-art de Riba-roja. Un Berto sortint del marc del quadre, per entendre’ns, saltant a la nostra realitat. Un trampantojo, una trampa per a l’ull, un 3D del 1874.

L’espectacle es presenta com “90 minuts de màgia, música, efectes especials, sorpreses i molts riures”. Tot i que la realitat és bàsicament molt riure. I no explicaré això de la màgia i els efectes especials per no fer això que se’n diu espòiler i que, en realitat, vol dir explicar el que veureu. Afirmo que el Berto no té res a envejar a Pepe Rubianes. Afirmo que si fos americà, compartiria teatre a Broadway amb el Mago Pop. Però aquest article no va d’això. No faré espòliers, però sí que explicaré que hi ha una cançó gòspel més digna de Harlem que de Broadway amb Berto com a reverend i la tornada “somoooos basuuuura”, bàsicament perquè el nostre pastor es dedica a explicar les misèries de la condició humana, començant per ell mateix, com fa des de fa anys en teatres, sèries i programes de ràdio. Més que com un quadre de Pere Borrell, és com els gastats miralls del Callejón del Gato de Valle-Inclán o, si voleu, La que se avecina o Firts dates.

Com tothom sap, no anem als concerts a veure els nostres artistes de capçalera amb els nostres propis ulls, hi anem a penjar una story a l’Instagram

L’espectacle té sessió de tarda, de manera que si hi vas al torn del berenar, encara ets a temps a disfrutar de la nit, ara que hem sortit com bojos de la pandèmia i volem fer tot el que no fèiem, no durant la pandèmia, no, sinó abans. Dissabte passat, per exemple, en aquesta temporada de gires mundials que fan tap per passar per Barcelona, al Sant Jordi actuava Robbie Williams, estrella vinguda a menys i que no va esgotar el paper —és un dir— en 2 hores com Coldplay, però que va omplir dos Sant Jordi, que no és poca cosa. L’espectacle de divendres, diuen les cròniques —i ell mateix— va ser el millor de la gira i un dels més emotius de la seva carrera. Bàsicament perquè, a més dels grans hits, l’ex Take That hi explica la seva tempestuosa vida i com ha superat la seva addicció a l’alcohol i les drogues. I ho fa sense fer-se pesat, amb molt sentit de l’humor i amb una interacció amb el públic poc usual. I no cal anar a l’extrem de Van Morrison o Bob Dylan. Tampoc ho fan els altres mites del rock o el pop.

Dissabte, en canvi, la cosa anava bé. Fins que, en el seu discurs final, abans d’encarar un Angels que el dia abans havia fet plorar fins i tot un descregut com Tomàs Fuentes, una part de la grada es va posar a xiular, potser farts de la seva teràpia, potser tips de cervesa, fins al punt de vergonya aliena en què l’artista al qui havien anat a veure els va demanar que el deixessin acabar, que era important el que deia per entendre l’espectacle i la part final. I, aleshores, es va aparèixer Berto Romero confirmant la misèria de la condició humana i, per un moment, va semblar que apareixeria cantant “somoooos basuuura” a ritme de gòspel.

Quan Williams va acabar el seu discurs i es va posar a cantar, es van aixecar milers de braços, mòbil en mà, no només per fer llum, com va demanar el britànic, sinó per veure per una pantalleta una cosa que tota la vida serà a YouTube i que, en aquell moment, et pot quedar gravat a la retina i al cervell per sempre. Perquè, com tothom sap, no anem als concerts a veure els nostres artistes de capçalera amb els nostres propis ulls, hi anem a penjar una story a l’Instagram. Aneu a veure el Berto. Us fareu de la seva religió.