De fa dies que miro els primers episodis de la vuitena temporada de The Walking Dead, sèrie menor comparada amb les bíblies de la narrativa televisiva ianqui (The Wire, Breaking Bad, The West Wing), però tremendament útil de cara a reflexionar sobre l’art de la supervivència política. Després d’una sèrie d’anys en què la trama se centrava quasi exclusivament en l’art del policia Rick Grimes i el grup per sobreviure als zombis autistes que els persegueixen per un món apocalíptic, el creador Frank Darabont s’ha deixat d’hòsties i d’enemics de fang per recordar-nos que la supervivència d’un col·lectiu se centra en l’art de sotmetre els altres humans. Des de la cinquena temporada, Grimes ha de liderar la seva comunitat contra un equip de salvatges pseudo-nazis, the Saviors, que els permeten continuar vivint al seu cau, però al preu d’extorquir-los aliments i armes.

Durant molt de temps, Grimes viu del processisme i es limita a protegir la gent que estima sota l’amenaça de la violència extrema dels seus enemics, fins que s’espolsa de la mandra i del xantatge de la força per declarar-los la guerra. El prota, un paio de la bòfia típicament nord-americana (d’aquells a qui t’imagines matant lladregots el vespre abans d’arribar a casa i de nit preguntant-los a la quitxalla si han fet els deures amb veu impostada d’osset de peluix) s’adona gradualment que l’astúcia política no té cap mena d’utilitat sense el poder de coerció i que, al límit, val més la pena perdre havent arriscat la vida que no pas viure sota la castració dels propis prejudicis. En el fons, el protagonista de la sèrie va capint de mica en mica que la derrota no consisteix a fracassar, sinó a haver d’explicar als teus que els lideres mentre acceptes la coacció aliena i tota quanta humiliació.

A mesura que s’allarga el conflicte, a la gent se li fa més difícil recordar per què collons està lluitant, si per sobreviure o per satisfer l’ego d’uns aparents líders

La vuitena temporada de l’invent val força la pena, perquè la comunitat de Rick Grimes s’alia amb grups que també viuen extorquits pels Saviors i així comença una batalla campal meravellosament filmada contra els lladregots, una lluita que s’allargassa hores i hores. Passades les primeres escomeses, hi ha un instant molt curiós de la guerra en què sembla que els enemics no vulguin acabar de matar-se, en què Rick i el seu líder Negan (l’actor Jeffrey Dean Morgan, per cert, és un dels fills de puta més aconseguits de la història de la tele) pareix que tinguin una espècie de dependència emocional que els impossibilita d’aniquilar-se. Mentre el conflicte s’allarga, i per conseqüència lògica, els lideratges d’ambdós bàndols van perdent força, i tant Rick com Negan van veient com cada vegada els costa més fortificar la seva comunitat amb un objectiu concret per sobreviure.

Paral·lelament al fet, aquesta guerra tova i perpètua provoca que els lideratges entre les dues comunitats s’esborrin de mica en mica, que a Rick i a Negan els apareguin competidors i que, fet i fet, cada vegada es faci més difícil recordar per què coi les dues comunitats s’enfronten i quin és l’objectiu de tot plegat. Però el més indiscutible és que, a mesura que s’allarga el conflicte, a la gent se li fa més difícil recordar per què collons està lluitant, si per sobreviure o per satisfer l’ego d’uns aparents líders que, simplement, malden per sobreviure a tota costa, llepant-los la mamella fins a assecar-la. Reconec que els guionistes ho tenen difícil per cloure la trama: serà interessant veure si, entre tant lideratge difuminat, hi ha algú que gosi recordar als seus que això de lluitar anava d’alliberar-se. I bé, podria seguir, però els meus lectors sou prou intel·ligents per saber per què us parlo de tot això.