Després de l’èxit esclatant de l’Estat Major que havia de dur la tribu a l’alliberament el 2017 és del tot lògic que el diputat republicà Sergi Sabrià vulgui repetir l’invent i, segons llegeixo en aquest meu estimat diari, “constituir una direcció col·legiada de l’independentisme” que s’hi inspiri de forma “autònoma, tot i que formalment funcioni sota el paraigua del Consell per la República.” De fet, al seu previ acord d’investidura, Esquerra i la CUP ja havien pactat una “taula de negociació estratègica” de l’independentisme que també pretenia evocar l’Estat Major amb què Puigdemont i Junqueras havien organitzat sotto voce el referèndum de l’1-O. En aquesta nova etapa “mobiliària” de la política catalana, ja ho veieu, qualsevulla iniciativa exigeix la seva taula, car hom sap no hi ha consell de savis que pugui reunir-se dempeus o només en una trista, pobra i dissortada cadira.

Catalunya té una taula muntada amb Pedro Sánchez; la taula de “negociació estratègica”, i la taula del Consell. El tauler de l’alliberament tindrà tres tauletes i qui digui que la cosa és complicada és perquè justeja de closca o té moral de derrota

Catalunya té una taula muntada amb Pedro Sánchez, que és una d’aquelles andròmines extensibles que guardem a les golfes i només desempolsem quan el cunyat amenaça amb la seva presència nadalenca (gràcies, Covid-19!). També hi ha la taula de “negociació estratègica”, que sona més al pupitre que caldria complementar amb una pissarra i uns retoladors fosforescents. I finalment la taula del Consell que és bicèfala, amb seu a Catalunya i amb un paraigua made in Waterloo. El tauler de l’alliberament, així doncs, tindrà tres tauletes i qui digui que la cosa és complicada és perquè justeja de closca o té moral de derrota. Per si no s’ha entès, Sabrià diu que la darrera taula –que no és, insisteixo, ni la del diàleg amb l’enemic ni la d’estratègia entre convençuts– serà autònoma en el marc d’un Consell “reformat perquè totes les organitzacions adherides s’hi sentin còmodes”.

He d’aplaudir novament l’amic Sabrià que, amb aquestes subtilitats, continua afirmant-se com un dels millors filòsofs del secessionisme. Tornem-hi, que no ha estat res. L’independentisme té tres taules i això és tan refotudament clar com que Déu és una cosa i tres a l’ensems. Val? Una, dues i tres taules. Continuem. La tercera és una taula que t’hi cagues, i perdoneu l’expressió, perquè no només ha de reunir el president a l’exili, l’Esperit Sant de Lledoners, i els seus respectius partits, sinó les organitzacions d’allò que anomenàrem la societat civil (suposem que ANC i Òmnium) i jo hi posaria també alguna associació de puntaires o rondallers, que sempre fa patxoca. Que tanta gent se senti còmode en una mateixa taula, fins i tot que algú pugui intervenir-hi més d’un minut, tindrà mèrit, però ja sabeu que quan els catalans volem tintar una reunió de caliu, no tenim fucking rival al món. 

Encara no us ha quedat clar? Doncs no us preocupeu, que en Sabrià us ho acabarà d’empaquetar per regal: “Que ningú confongui la direcció del Consell per la República amb la direcció col·legiada de l’independentisme”. Oitant, Sergi! No fotem, que ja sabem que són dues taules diferents, que una serveix per endegar i implementar i l’altre perquè tot déu s’hi senti còmode i perquè Lluís Llach hi faci alguna tasca de coordinació! Ja em diràs si les dues taules es poden confondre, mareta meva, si són com l’oli i l’aigua! I tot això, només faltaria, són taules que complementen la mare de totes les taules, que és la del Govern de la Generalitat i la del futur president Aragonès! Ja en tenim quatre, ai las. Però ja se sap que això és molt més que un moble, perquè la taula on el Molt Honorable que ens hem donat entre tots i amén signa decrets, és com un altar des del qual s’hi fa santa missa.

Qui no ha cedit el poder davant de tres taules com les que us narro, estimats lectors? Qui gosaria mantenir Espanya unida davant d’una nació que té la inaudita capacitat mobiliària dels catalans?

Si hi ha alguna cosa clara és que amb aquesta col·lecció de taules i amb el nou Estat Major ja podrem eliminar la taula de diàleg. Car quan Madrid ens vegi irrompre a l’espai internacional amb les tres taules, tres, i les respectives cadires de càrrecs cívics i electes que no ha votat ni déu jo crec que es fotran a tremolar com cadells envoltats de llops. Qui no ha cedit el poder davant de tres taules com les que us narro, estimats lectors? Qui gosaria mantenir Espanya unida davant d’una nació que té la inaudita capacitat mobiliària dels catalans? Entenc que Sabrià i l’independentisme vulgui controlar tot això amb uns savis que facin honor a l’Estat Major i que siguin dignes successors de l’Olimp de 2017. Els seus il·lustres integrants han d’ésser foc nou, amb la qual cosa haurem de trobar quatre o cinc homes i dones amb esperit de cèsar, amb voluntat hercúlia i paciència de sant.

Siguin quins siguin els escollits, jo ja puc cantar “Visca l’Estat Major”! I des de la meva humil poltrona d’opinaire proposo que aquest Estat Major, i totes les seves taules, es reuneixin a Waterloo el més aviat millor i que hi estiguin el temps que calgui. De fet, el més desitjable no seria una trobada de dies, ni de setmanes, ni de mesos. No, que s’hi estiguin uns quants anys, si cal un o dos lustres! I si necessiten més taules ja les hi pagarem, que per tal de no veure’ls una temporadeta jo seria capaç de buidar l’Ikea.