Malgrat la seva derrota contra Joe Biden i el conseqüent escarni que acostuma a implicar passar a la història com a one term president, Donald Trump ha demostrat encarnar un moviment polític d’una gran robustesa electoral. De fet, al quaranta-cinquè president dels Estats Units mai no li ha fet mandra reivindicar-se com un activista conservador que havia caigut a la xarxa del poder executiu com per casualitat, mentre no perdia ocasió per exhibir una poc dissimulada desgana de carretejar el simbolisme del seu càrrec, la grandeur del despatx Oval i tota la mandanga. Durant l’agònic recompte de vots d’aquestes eleccions, Trump continuava molt més ocupat a defensar la seva particular lluita contra l’establishment i a erigir-se en el líder d’un moviment alternatiu a la burocràcia de Washington que no pas preservar la dignitat institucional de la presidència.

Trump ha governat pels seus i val a dir que, contra el que acostuma a passar, ha estat molt fidel a totes les amenaces que havia inclòs al seu programa electoral, inclosa l’aposta per l’aïllacionisme econòmic i una escassíssima presència (gairebé insòlita!) dels Estats Units en conflictes internacionals. Que Joe Biden hagi assolit la presidència en l’auge del trumpisme té un mèrit incontestable, pensant sobretot que el demòcrata és la representació viva amb més senectut de la casta senatorial nord-americana. Escollint-lo, la majoria d’electors ianquis han donat una última oportunitat al seu sistema polític, administratiu i funcionarial, però ho han fet d’una forma tan agònica i amb tanta poca motivació (bàsicament, l’incentiu era fer fora the Donald) que podrien haver donat el cop de gràcia al seu propi sistema. Trump marxa, és cert, però el trumpisme encara és una realitat amb solidesa.

De fet, s’estigui o no d’acord amb els seus postulats ideològics i amb la seva forma de fer política, Trump s’ha convertit en el vehicle perfecte per a tota aquella ciutadania que posava en dubte no només els pilars del sistema polític imperant a la majoria de països d’Occident i a les seves conseqüents relacions multilaterals, sinó també a la tradicional forma de narrar la política en termes de partitocràcia als mitjans de comunicació de sempre. Mentre Trump ha encarnat molt bé el malestar contra el sistema (em resisteixo a emprar el terme antipolítica, car no hi ha actitud pública que escapi l’univers del polític), Biden és el seu mirall perfecte en l’àmbit de la burocràcia: Trump ha estat capaç de defensar qualsevol cosa per sortir-se amb la seva i Biden encarna una vida política on ha mantingut tantes posicions i ha fet tants papers a l’auca del poder que tant se val què defensi.

No hi ha res que alimenti més el trumpisme que la pedanteria dels que resumeixen aquest moviment polític de gran complexitat penjant-li l’etiqueta d’idiota i de fonamentalista

Que Joe Biden, en definitiva, hagi assolit el poder brandant l’estendard de l’esquerra nord-americana, imposant-se a candidats amb més caràcter ideològic com Bernie Sanders simplement pel seu major pes en l’estructura de poder del partit demòcrata, certifica la crisi radical del progressisme nord-americà. Al seu torn, que hagi arribat a la Casa Blanca sense desfer-se del seu sobrenom Uncle Joe, recolzant-se únicament en el fet de ser una imatge vetusta del museu de cera de l’imaginari dels nord-americans, palesa que la seva font de poder, per molt càrrec que ocupi, és d’una naturalesa emocional i escumosa molt menys sòlida que la del lideratge que encara perviu en Donald Trump. La victòria pòstuma del 45, en definitiva, ha estat continuar mostrant als seus com el sistema tradicional del poder és quelcom que s’aguanta amb pinces i que encara pot fer-se trontollar.

Fa uns dies, a la tertúlia d’El Món a Rac1, vaig tenir el privilegi de discutir-me amablement amb John Carlin quan aquest periodista va referir-se als milions de votants de Trump com uns idiotes amb els cables curtcircuitats. Em vaig enfurismar no pas perquè defensi els postulats polítics de Trump, sinó precisament perquè no hi ha res que alimenti més el trumpisme que la pedanteria dels que resumeixen aquest moviment polític de gran complexitat penjant-li l’etiqueta d’idiota i de fonamentalista. És la mateixa actitud que va tenir l’esquerra francesa amb el Front Nacional, el sanchisme polític amb VOX i part del progressisme europeu amb l’auge del conservadorisme radical que ha niat els darrers lustres al continent i que, com pot entendre tothom, utilitza la pedanteria progre com un combustible per inflamar-se. Ni el trumpisme, ni cap cosa que se li assembli, es pot explicar únicament com un aplec d’idiotes amb el cor inflamat.

La història s’expressa molt més enllà dels resultats electorals o de les contingències governamentals i, si filem prim, Donald Trump ha creat una marca amb una pervivència molt superior a la del poder burocràtic que, de forma agònica, ha aconseguit destronar-lo. Perquè Trump no volia la presidència, sinó quelcom més, i és aquest “quelcom més” tan difícil d’escatir on diria que encara regna ben feliç, com un pinxo. Anem amb compte, perquè el trumpisme ha parit bastants fills, i els tenim ben a la vora. I no, no són una colla d’idiotes.