Resulta ben lògic que la majoria de lectors, atordits per la migdiada perpètua de la política autonòmica catalana, hagin passat per alt la notícia de la candidatura republicana d’Alba Vergés a l’alcaldia d’Igualada. Entenc que, per a qualsevol persona mínimament sensata, pronunciar el nom d’Alba Vergés impliqui una espècie d’eructe dolorós sorgit d’un àpat opípar, com si en emetre el mot Alba seguit del mot Vergés, la memòria involuntària ens obligués a recórrer el camí que va del present a l’inici de la pandèmia, per així recordar la pitjor consellera de la història de Catalunya (incloent-hi consellers i conselleris). Com que la política catalana és un afer de pur entreteniment, la candidata ho anuncià via TwitterMusk, contant-nos que tornava a ca seu amb la intenció de prémer la vara d’alcaldessa: “Aportant la meva experiència de govern al servei de la ciutat que estimo”.

Que Vergés fonamenti aquest pas en la seva ciència governamental amb tal de perpetrar la seva amenaça contra els igualadins ―després que mostrés una gran part de la seva supina incapacitat política justament en la gestió de la covid a la seva pròpia ciutat― demana dos ovaris del gruix del planeta Júpiter (escric “ovaris” perquè parlar de mamelles, a Esquerra, sempre aixeca polseguera). Però cal veure com, amb moviments com aquests, Oriol Junqueras referma molt intel·ligentment el seu neopujolismo. El Molt Honorable 126 sempre va destinar les toies més remarcables de Convergència a la política municipal, començant per Barcelona: Pujol sabia que la millor forma de castrar l’ambició dels catalans era encastar-los un alcalde mediocre, perquè més enllà d’agrupacions urbanes, les ciutats són el pol que marca el nivell de creativitat, presa de risc i ambició de qualsevol país.

En l’àmbit autonòmic i amb els catalans digerint encara la derrota del procés, una política com ara Vergés sempre tindrà molt més futur que no pas Puigneró en aquest taulell d’escacs

Per mantenir Aragonès a la presidència i els catalans satisfets amb l’autonomia (encara que Pedro Sánchez ens espiï), Junqueras haurà de dinamitar l’esperit de l’1-O, una resistència que tingué la seva força precisament en el municipalisme, des de la base dels ajuntaments: i si hom vol destrempar políticament la ciutadania, no hi ha millor cosa que situar Alba Vergés a la trona més important d’on s’escaigui. A Convergència han intentat contrarestar la mediocritat republicana fent ús de polítics com ara el vicepresident Jordi Puigneró, la classe de gestor ben format, net i polit que podria haver tingut gràcia durant el masisme, però que les troles de l’expresident han convertit en una antigalla. Per molt que es disfressi de modernor, amb la dosi justa de Metaverse i ulleres de visió immersiva, Puigneró no ha aconseguit treure el cap al Govern pel simple fet que el seu temps s’ha acabat.

Aquesta mateixa setmana, Puigneró emulava Artur Mas en un viatge llampec a Nova York per propulsar el projecte Aina als Estats Units (les intencions del qual són ben nobles: aconseguir que la majoria d’andròmines virtuals i tecnològiques entenguin el català). Va tenir molta gràcia veure com una idea molt vàlida, insisteixo, quedava malmesa per un embolcall polític absolutament desfasat: de fet, feia molta vergonya aliena veure al pobre Puigneró promocionant la seva excursió a Times Square, fent-se una provinciana foto davant d’un rètol electrònic amb un anglès francament millorable en la sintaxi (“It’s time the Internet speaks Catalan”) en un indret de Manhattan on els novaiorquesos amb un mínim sentit del gust ja no hi fotem els peus ni per anar de putes. Tot plegat feia molta vergonya aliena.

Dit això, en l’àmbit autonòmic i amb els catalans digerint encara la derrota del procés, una política com ara Vergés sempre tindrà molt més futur que no pas Puigneró en aquest taulell d’escacs. Perquè els temps mediocres volen gent molt minsa, i l’aparença de caràcter business friendly encarnat pel vicepresident resulta una impostura molt difícil de digerir per a un poble a qui ja li va bé ésser comandat per secretàries. Se’n surti o no, Vergés marca la mitjana del futur. I si Puigneró, per cert, vol saber com fer parlar català a les màquines, li suggereixo que truqui Joan Laporta.