M’he fixat ben poc en això del tancament de la Model, sobretot per la sobredosi de cursileria pedant amb què els periodistes han cantat les exèquies a la presó, com si les seves cel·les fossin viaranys del MACBA i els seus interns un exemple sociològic d’aquells que et permeten aproximar-te a la-Catalunya-real. Les societats acostumen a filar la seva idea de civilització i de bon comportament analitzant tots aquells que violenten la llei i així, sota l’excusa d’entendre la vida dels criminals, sovint arribem a una folklorització que té molt més de frivolitat que no pas de compassió per tots aquells putejats que han de passar-se uns anys a la trena. Així la Model, per exemple, que va servir durant molts anys de centre d’internament de la generació quinqui, una forma de cultura més o menys criminal a la qual fins i tot el CCCB va ajudar a dignificar en una de les seves exposicions més cèlebres.

La majoria de panegírics a la presó barcelonina s’han dedicat, simptomàticament, a recordar figures com la del Vaquilla i tota una generació de delinqüents de tres al quarto, una de les darreres mostres degenerades del donjoanisme espanyol, criminals analfabets però ocurrents que subsistien com podien als suburbis barcelonins, generadors d’un imaginari alternatiu d’entreteniment a través de les seves delirants fugues i robatoris televisats. Entre tanta anècdota sobre alguns dels inquilins de la Model, m’ha sobtat que la majoria dels nostres locutors i plomaires hagin obviat absolutament la figura del que fou guardià dels seus murs durant un temps, nostre Lluís Maria. Xirinacs estigué pràcticament dos anys palplantat a la porta de la Model per demanar l’amnistia dels empresonats i torturats pel franquisme, una acció no violenta que abocà a la Llei d’amnistia del 1977.

Recordar Xirinacs se’ns fa incòmode, i això és ben curiós, atès el fet que la presència a la Model va comportar-li la segona nominació al Nobel de la Pau

Novament, recordar Xirinacs se’ns fa incòmode, i això és ben curiós, atès el fet que la presència a la Model va comportar-li la segona nominació al Nobel de la Pau i que de la protesta al carrer Entença en deriva la carrera política més institucional del nostre geni. Entenc que faci mal regurgitar aquell Xirinacs, quan els periodistes estan massa entretinguts a saber si al darrer sopar de la Model s’hi va servir pizza i gaspatxo, sobretot si recordar-lo implica retornar a les seves reflexions prèvies a l’aprovació de la constitució del 78. Llegiu, per exemple, això que escriu a l’Avui el 18 de març del 1979: “Si la nació i la pàtria és Espanya, les nacionalitats no són res, ni tenen cap dret de sobirania o d’autodeterminació. No podré votar a favor d’una Constitució que trepitgi el dret històric més irrenunciable de tots els drets del nostre poble”. Mira que n’han passat d’anys, i encara som en la mateixa conya.

D’aquests textos del Xiri post-Model valdria la pena fer-ne una antologia. Als preàmbuls de la redacció del futur Estatut de Sau, en un entorn d’eufòria autonomista, Lluís Maria escriu: “Pobre Estatut nostre, que surt geperut i estrafet, perquè s’està gestant en el si matern d’una Constitució estreta d’ossos. Quina pena que em fas!”. Fa de mal recordar, insisteixo, la figura incòmoda del corcó que va qualificar la transició espanyola a Catalunya com una traïció i que acusà la majoria de líders catalans de signar un “contracte mercantil” que entregava la sobirania del poble a la judicatura espanyola. Tot això es gesta, al cap del Xiri, pels volts de la presó Model, un indret on –com no em cansaré de recordar– no hi haurà ni estàtues ni plaques que recordin un dels savis més increïbles que ha tingut aquest país. Eliminar el record i la profecia, ai las, també és una forma de violència.  

Sempre resultarà més fàcil, ja ho veieu, convertir quatre quinquis en llegenda que no pas fer homenatge a qui, palplantat en aquell racó sòrdid de món, ja sabia tot allò que passaria tants anys després. Ahir van tancar la Model, sense fer ni una esmena a la repressió que s’hi donà tant de temps. Encara vivim en la mateixa traïció, encastats en el mateix esquelet, pensant-nos que som a punt de ser lliures sense cap sacrifici. Ai, Xiri, si ho veiessis, tot això, i et parlessin de pizza i de gaspatxo...