Ja sabem que les campanyes electorals són un exercici on el gimnàs de la retòrica té per desgràcia molta més importància que la musculatura d’idees però, tot i això, darrerament resulta colpidor l’afany de molts líders independentistes per desfer-se del discurs sobre la unilateralitat, com si la sola paraula fos una xacra proscrita. Així ho ha fet Marta Rovira, afirmant que tot això de la via unilateral de l’independentisme “és un invent de l’Estat” o també el president Puigdemont, que no es cansa de recordar que l’única unilateralitat comesa els darrers mesos per algú consisteix en l’aplicació de l’article 155. Comptat i debatut, que dos polítics clau en un full de ruta que tenia prevista l’aplicació del resultat de l’1-O ara diguin que això de la unilateralitat ve de París com els napbufs no respon només a les cabrioles imaginatives i electorals, sinó que palesa un cert canvi de rumb.

Que es pretengui esborrar la unilateralitat dels preàmbuls del 21-D pot tenir dues derivades molt diferents. Primera, que el sobiranisme hagi admès la coacció de l’Estat com una realitat granítica (sigui a través de l’ús de la violència o de l’amenaça real de privar de llibertat els polítics que tinguin la gosadia d’intentar la secessió de nou) i que aquesta assumpció coercitiva l’hagi fet optar en el futur pel camí de la negociació de la independència amb Rajoy. Segona, que l’independentisme estigui optant per erosionar el mandat popular de l’1-O, lentament i pel camí de l’oblit o la desídia, fins a convertir-lo en un mer acte reivindicatiu d’allò que hauria pogut ser i no fou. Sigui quina sigui la tria, i les estratègies que us acabo d’explicar no em semblen excloents, diria que la nostra tasca, com sempre, serà la d’exigir claredat als nostres futurs diputats.

Si ja vàrem fer un referèndum, per què n’hem de fer un altre? I, si l’hem de tornar a fer, per què ha de ser sota el jou de la legalitat espanyola? 

Si l’independentisme torna a la via del diàleg amb Madrit (la qual cosa no implicaria xerrar sobre la independència, de la que qualsevol president espanyol no voldrà ni parlar-ne), els líders convergents i republicans tenen l’obligació de dir als electors quin seran els termes d’aquest nou espai de diàleg i, sobretot, a què estan disposats a renunciar si el preu de la conversa és atacar l’omnipresència de l’article 155. Al seu torn, si els futurs mandataris de la Generalitat accepten que l’1-O no es podrà aplicar mai dels jamais també tenen l’obligació moral d’ésser sincers amb els electors que van deixar-se trencar la cara per poder votar. En el primer cas, el dubte de tot és si l’electorat podria acceptar un canvi de rumb de l’independentisme amb l’excusa de sumar més complicitats. En el segon, els electors haurien de saber com més clarament millor si els han aixecat la camisa.

Que Rovira i altres líders d’ERC, copiant fil per randa la retòrica masista del 9-N, ja parlin del 21-D com “el referèndum que Rajoy no es va atrevir a pactar”, denota que la memòria de l’1-O es comença a pervertir d’una forma prou descarada. Si ja vàrem fer un referèndum, es pregunten tant el catedràtic de Física com la padrina, per què n’hem de fer un altre? I, si l’hem de tornar a fer, per què ha de ser sota el jou de la legalitat espanyola? Totes aquestes preguntes responen a una mateixa qüestió de base, que segurament serà molt dolorosa per alguns lectors. Si l’independentisme va ser incapaç d’aplicar els resultats de l’1-O, per què ens hem de creure ara que ho farà amb una majoria al Parlament? Entenc que les preguntes coguin, perquè obliguen a reflexionar si ara, amb mig govern a la presó, serem més forts que l’1-O, quan teníem tota Espanya acollonida i la seva policia impotent. 

Sigui com sigui, la meva posició és nítida i clara. Al meu entendre, i després de la no aplicació de la llei de transitorietat i del referèndum, qualsevol polític que no estigui disposat a la via unilateral no té legitimitat per concórrer a les eleccions del 21-D. Així de clar, així de difícil.