A l’extraordinari nou vídeo de campanya de la CUP hi veiem els caps de llista per a les eleccions del proper 10-N (Mireia Vehí, Eulàlia Reguant, Albert Botran i Aleix Auber) protagonitzant una estrafolària visita als racons del Congreso madrileny que acaba amb una ocupació simbòlica del seu arxiconegut hemicicle. El curtmetratge casolà se m’apareix a Twitter amb el següent text: "Hola (emoticona d’uns dits fent el signe victoriós). Ja estem fent coses que no podem fer (emoticona d’una cara amb ulleres de sol i repetició del gest triomfador)", tot plegat amanit amb l’etiqueta #LaRojaIngovernable". Els primers minuts de la passejada semblen una còpia postmoderna de La Ciudad no es para mí: trescant per l’indret com turistes de pagès, els cupaires s’admiren davant d’un ATM de CaixaBank (“Goita, el règim!”), contemplen esparverats unes fotografies dels monarques espanyols (“Té un rotllo com que ells són tan grans i nosaltres tan petits, no? Et dona el rotllo del poder. Una pregunta: a nosaltres el Rei ens farà allò de venir-nos a veure?”, diu Vehí) i acaben llegint sorneguerament alguns articles d’una Carta Magna gegant: “Només en compleixen un ―diu Auber―; la indisoluble unidad de la nación española”.

Però el bo i millor de la gesta arriba amb l’entrada prohibida i clandestina a l’hemicicle, on els cupaires filmen imatges amb el telèfon mòbil, com si la incursió a la selva de butaques s’hagués d’enregistrar a la manera del jove Lars von Trier, quan tremolava i tenia poca pasta. “Bueno, pues hem entrat, això no es pot fer; ja comencem a fer coses que no es poden fer”, diu la cap de llista cupaire. “Atabalar la dreta i estressar l’esquerra. Hem vingut a fer això ingovernable fins que no ens garantiu els drets”, sentència Reguant entusiasmada, disparant el leitmotiv que voldria resumir la lluita cupaire dels propers quatre anys a la capital del regne. L’orgia revolucionària dels trapelles acaba amb la gosadia de penjar un cartell electoral del partit a la tribuna d’oradors. Com us podeu imaginar, després de veure aquesta obra magna del cinema polític contemporani, i el seu guió contestatari de caca-pet-cul-pipí, els aparells de l’Estat deuen tenir els picarols i els ovaris per corbata... Perquè si l’esperit malote del partit independentista més radical, estimats lectors, consisteix en aquesta pixadeta a l’estil del primer Rufián (no el d’ara, que és tot un home d’estat), Espanya ja pot respirar ben tranquil·la.

La CUP l’encerta perquè, mal que em dolgui, avui només és possible adreçar-se al poble de Catalunya amb aquella veu aflautada i estrafeta amb la qual molts adults parlen amb la mainada, com si aquesta fos tanoca

L’infantilisme amb què la CUP s’adreça als seus futurs electors és del tot lògic. Primer, i més superficialment, perquè quan hom adapta el discurs de “trencar el règim del 78” tan típicament podemita i conscientment irrealitzable, ha d’acabar tractant els altres com si fossin retardats mentals que s’acontenten amb una ressuadíssima pastanaga política. Però, a un nivell més profund, els cupaires han admès (conscientment o inconscient) que l’única forma d’adreçar-se a un poble acostumat a ser tractat de napbuf és amb un llenguatge grollerament quitxallesc. Productes audiovisuals com els que comento són perfectes perquè els pares convergents i republicans indignats amb el Govern que envia els Mossos a cascar-los els fills diguin allò d’Ai, mira que no m’agradaven gaire aquests nois desendreçats de la CUP, però, no sé, ara els votaré perquè em semblen molt graciosos. La CUP l’encerta, insisteixo, perquè mal que em dolgui avui només és possible adreçar-se al poble de Catalunya amb aquella veu aflautada i estrafeta amb la qual molts adults parlen amb la mainada, com si aquesta fos tanoca. On abans hi havia la mirada felina d’Anna Gabriel, ara la CUP hi ha posat unes unces de Barri Sèsam.

Fa uns quants dies, els meus electors (i alguns pares de la pàtria) m’acusaren de frivolitat després de llegir l’article on declarava que votaria en blanc als propers comicis dels espanyols. Doncs bé, a cada dia que passa estic més convençut de la tria. Prefereixo mil vegades negar el vot als partits independentistes que no pas fer costat a un llenguatge polític que provoca autèntica vergonya aliena o votar unes formacions que han estat partícips de la repressió violenta contra el poble a qui haurien de protegir. Frivolitat? Ganes de fer el nota? Admireu aquest vídeo amb els trapelles fent l’enze amb els seus pòsters, i tot amb un sou del regne d’Espanya a punt d’entrar-los al banc, i després en tornem a parlar de qui collons és frívol en tota aquesta fireta de tres al quarto.  

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat