Sigui perquè el president Torra acostuma a sentir-se més confortable i regalat en l’àmbit de l’acadèmia o perquè ja carrega més d’un any de convivències amb la partitocràcia de la tribu, diria que –aquesta mateixa setmana, a la Universitat Catalana d’Estiu– el 131 va filar el seu primer discurs mínimament presidencial, amb algun canvi d’idees de bon perfum. Les proclames dels líders no són un valor absolut i val la pena comparar-les amb discursos més remots, encara que sia per guipar-ne les set diferències; en el cas que ens ocupa, hi ha canvis de rumb interessants entre el primer discurs del president, el setembre de l’any passat al TNC (“El nostre moment”) amb aquest recent “Un nou alè d’esperança a Europa”. El problema, com veurem i passa sempre, és el rerefons d’un discurs i les intencions d’un marc mental que, sobretot, marca un futur personal prou clar. 

Si fem memòria, la primera arenga s’inscrivia en el neolític processista que ens alertava contínuament d’una tardor calenta i d’un any de mobilització permanent: comptat i debatut, ja ho sabeu, l’autumne va acabar confonent-se amb un simple puré rescalfat i les “marxes per la pau” que reclamava el president, quan intentava fer-se el simpàtic amb els CDR, han derivat en concentracions folklòriques a Lledoners que només tenen el mèrit de superar setmana rere setmana el llistó de la vergonya aliena (“Bona niiit, Oriooooool!!!”). En aquell temps, Torra encara demanava al Gobierno un referèndum acordat, vinculant i reconegut internacionalment, mentre jugava amb la possibilitat de tornar al mantra de la desobediència del Parlament com a hipotètica reacció a la sentència del Suprem, un dictamen judicial que el president, deia, no estava disposat a acceptar.

Altrament, la filípica de Prada partia de la impossibilitat absoluta i contrastada de negociar res de res amb l’administració espanyola, criticava sense embuts la contradicció dels independentistes que es barallen per gestionar les engrunes del sistema neoautonòmic, i renegava de tothom qui pretengui destruir la memòria de l’1-O per convertir-lo en una jornada melancòlica més del catalanisme (veig que encara em llegeixes, Quim). Tot això, inclòs el desig de Junts pel Sou i d’Esquerra Republicana d’Espanya de renunciar a la via unilateral, el 131 ja ho sabia perfectament quan va fer la prèdica al TNC, però bé, cadascú surt de l’armari quan pot, quan vol o quan li permeten. M’interessa més esporgar el rerefons de l’speech; perquè ara, amb sentència o sense, Torra barrina com es pot plantar una flor de desobediència contra l’Estat amb l’objectiu de deixar en boles el pactisme indepe.

Torra té dues opcions que es deriven de l’arenga de Prada: pot intentar pressionar l’Estat amb un embat líquid i entrar directament al món del martirologi amb una inhabilitació tova del govern Sánchez o pot dir-li clarament al ciutadà que aquesta generació de polítics no està disposada a sacrificar-se per una secessió que vagi més enllà de la teoria

La nova perspectiva del president és més honesta, i per tant més interessant, però també aporta nous problemes. Primer, perquè sabem que les insurreccionetes del sobiranisme contra l’Estat només li regalen noves excuses per exercir la repressió d’una forma cada dia menys acomplexada. Com han demostrat els guerrers anglòfils de Hong Kong, enfrontar-se a mitges contra el totalitarisme no té cap mena de futur. De fet, les malifetes o les desobediències de cartellet al balcó només obtenen un rèdit presidencialista (Puigdemontorrista) i si el president contraria l’Estat únicament per salvar el seu espai polític, contraposant-lo amb la tebior d’ERC, estarà jugant al tauler autonòmic amb el mateix cinisme que denuncia. La tàctica pot servir per mantenir l’espai convergent més revoltat, i fins i tot per una hipotètica reelecció, però el messianisme només val pel tràfic i el xantatge.

Com ja li vàrem dir uns quants hiperventilats a l’inici del seu mandat, Torra té dues opcions que es deriven de l’arenga de Prada: pot intentar pressionar l’Estat amb un embat líquid i entrar directament al món del martirologi amb una inhabilitació tova del govern Sánchez (que retrati la por dels partits catalans en l’agenda independentista) o, posats a treure a tothom la màscara, pot dir-li clarament al ciutadà que aquesta generació de polítics que diu comandar la independència (inclosa la totalitat del seu propi Govern) no està disposada a sacrificar-se per una secessió que vagi més enllà de la teoria. De fet, si el president ja no creu en ERC i dels seus propis correligionaris, no seria més senzill dir-ho sense embuts que no apel·lar sistemàticament a una unitat que tothom sap fictícia? Per què, doncs, mantenir un Govern d’uns partits incapaços de fer front als propis compromisos?

Si el president tira cap a la segona opció, a banda de tractar els electors d’adults i de despullar el cinisme dels seus companys de viatge, aconseguirà un bé molt més preuat que la condició de màrtir: el poder que regala dir la veritat i actuar amb conseqüència. Si el president creu, com és el cas, que amb aquesta gent no hi ha res a fer, insisteixo, que ho digui el més clarament possible i que doni aigua a la societat civil per organitzar noves estructures que, si més no, tinguin l’honestedat com a bandera. Sacrificar-se personalment només per acabar dient Veieu? Jo ja faria la independència però la majoria de la classe política no em segueix seria una forma refistolada de cinisme i martirologi que pot salvar un individu (momentàniament), però que relega el país a l’etern retorn del mateix. Abans d’arribar al moment de la llibertat, convindria anar apropant-se a la veritat.

Tot això que us dic el 131 ho sap perfectament. Els il·lustrats deien que el bon coneixement de les coses sempre preludia una bona tria. Segles després, els postmoderns, descreguts i sense esperança. no ho acabem de tenir tan clar.