Divendres us escrivia aquí mateix que, si el Govern mantingués la mateixa determinació amb el referèndum de l’1-O, el sistema de poder espanyol afavoriria ben aviat la imatge espectral d’un govern reformista comandat per Pedro Sánchez i escudat en la pluri-no-sé-què xupiguai de Podemos amb l’única intenció d’endormiscar les ànsies independentistes, ventilar-se Rajoy i els radicals quietistes del PP i ajornar sine die això nostre del dret a decidir, amb l’excusa d’haver fet possible un govern fraternal i tal i qual. El mateix dia que ho dèiem, vàrem conèixer el primer sondeig electoral del CIS després de la reelecció de Pedro Sánchez en què, efectivament, el líder socialista remuntava a la caça de Rajoy i els podemites es mantenien en intenció de vot amb prou dignitat. De seguida, la il·lusió de la nació de nacions tornava a despertar de la migdiada.

Fou molt divertit comprovar com, conegut el sondeig, tots els tuitaires comuns de la tribu (uns nanos barbamecs i doctament instruïts en universitats anglosaxones, però tan curts, pobrets meus, que encara no han entès què collons és Espanya i qui hi mana) es feien palles amb la idea d’un país que assumia per fi la necessitat d’ordir-se en allò que la seva pedantíssima nomenklatura anomena "processos constituents" i que es resumiria de la forma següent: els independentistes renunciarien a un referèndum (o acceptarien una votació on la independència no triomfés) i Sánchez impulsaria una reforma constitucional ordida des de Madrid amb nous repartiments de competències. Com sap fins i tot un bebè, aquest canvi constitucional seria impossible, perquè com ja va passar en temps de la tramitació de l’Estatut, el PP es parapetaria en el seu immobilisme.

Aquesta transició cap a l’esquerra beneficiaria tot déu de la casta espanyola. Sánchez encapçalaria un govern més o menys centrat, Podemos desapareixeria lentament abraçat pel seu germà gran de l’esquerra i el PP garantiria la unitat d’Espanya a l’ombra, impossibilitant qualsevol reforma. Tot aquest estat de coses permetria al futur ministre Xavier Domènech afirmar que ell ja reformaria la Constitució i el règim del 78, però que la dreta pèrfida no li ho permetria, i així podria anar guanyant eleccions generals a Catalunya mantenint intacte el seu perfil de bon minyó. Tot això que us explico demostra fins a quin punt les peces a l’Estat espanyol poden canviar pel simple fet de no poder impedir el referèndum d’autodeterminació per mitjà de la força bruta. Rajoy, Sánchez (i fins i tot Iglesias) són simples fitxes que es mouran a dit per tal que tu i jo no votem.

Seria molt naïf i injust pensar que l’establishment espanyol trama tot solet aquestes hipòtesis, perquè aquí també hi juga la temptació d’alguns sobiranistes moderats d’abandonar el referèndum, escudar-se en la repressió del PP, entrant en un procés encara més vague, on les masses ocuparien momentàniament el carrer i les mobilitzacions ciutadanes substituirien el vot com a símptoma d’anàlisi de tot allò que passa a Catalunya. La temptació de les masses és molt salivosa per tot déu que no vulgui canviar res: els orteguians espanyols estarien encantadíssims de veure com l’independentisme muta el protagonisme del votant actiu referendari en l’home-massa indeterminat amb una voluntat purament motivada (Ortega s’hi referia com a “muchedumbre”) i els podemites viurien encantats amb unes masses amorfes que podrien emmotllar al seu concepte predilecte: la ira.

Poden semblar dues perspectives molt allunyades però, tant si agafem Ortega com Gramsci, el resultat d’una massificació en protesta al carrer sempre acaba essent un retorn progressiu als homes de seny, la qual cosa –a Catalunya– sempre implica un major empoderament de les elits de sempre, les que marquen independentisme mentre sospiren per mantenir-se en l’autonomisme i continuar vivint de les engrunes del sistema. No em cansaré de repetir que l’últim escut dels moderats per tal que tu i jo no exercim el nostre vot serà fer-nos desfilar per les places catalanes per robar-nos primer la motivació i després la nostra identitat política. Si vols conservar-la, no paris d’exigir als teus líders que compleixin la promesa que et van fer: la manifestació que hem pactat entre tots és un referèndum. La resta és continuar amb els mentiders i els vividors de sempre.