El silenci de Quim Monzó

El passat vint-i-tres de maig, l’escriptor Quim Monzó titulava la seva columna a La Vanguardia amb un babilònic “Aquest món ja no és el meu”. Tot i dedicar-la a un fenomen aparentment banal com és la decoració d’interiors en l’era post-Covid-19 (en ocasió d’un reportatge aparegut a la revista ¡Hola!), dies després la glosa cridava l’atenció de la també escriptora i periodista Mercè Ibarz, la primera llebre sagaç de la tribu en fer-se ressò del posterior i enigmàtic silenci de Monzó al diari de Godó, Grande de España, un mutis que Ibarz aprofitava per remarcar l’essencial contribució del barceloní a la literatura catalana (“Monzó. Essencials, 9.”, Vilaweb, 5/6/20). Davant la possibilitat d’una retirada periodística, tot i que a l’escrit no s’acomiadava en cap moment dels lectors, alguns col·legues de la cultureta van arrapar-se a Twitter per exercitar el feliç art de la hipòtesi, basculant entre la tristesa d’haver de prescindir d’una de les facetes troncals de l’escriptura monzoniana, a l’alegria de pensar que en Quim, alliberat de la seva columna, podria tenir més temps per dedicar-se a la narrativa. El meu amic Abel Cutillas intentava inscriure el gest a un present cultural mancat d’incentius.

El soroll piulaire va provocar un nou escrit d’Ibarz a Vilaweb (“Monzó entre voltors”, 3/7/20), en què l’escriptora blasmava els temeraris que, amb una obra literària menor, judicaven el silenci de Monzó com si l’autor ja fos mort i la petja gegantina d’en Quim s’hagués d’adaptar a la petitesa moral i literària de quisvulla. Servidor, nostàlgic dels silencis de la fase zero, pensa amb Ibarz que això d’emmudir, de les retirades i de les pauses és un afer personal que requereix molt més de respecte que no pas de voyeurisme. Que Monzó ha fet molt més per la llengua i la literatura catalana que la majoria dels seus comentaristes i detractors (hi incloc el seu periodisme, car només els pobles bàrbars l’exclouen del cànon literari) està fora de qualsevol discussió. Però, més enllà de la barbàrie típica de l’estrès tuitaire, opino també que la salut d’una cultura passa per inscriure els gestos i l’evolució de l’obra d’un escriptor al present existencial del país. Penso, en definitiva, que no hi ha res de pornogràfic en tractar el silenci monzonià, sigui definitiu o no, com un estadi essencial de l’obra de l’autor. Perquè, en allò literari i en el quotidià, ho sabem de sobres, callar mai no és un acte enterament banal.

De fet, en un escrit genial sobre Monzó aparegut al primer exemplar de la revista Carn de Cap (“Una tesi kinbotiana”), l’escriptor Borja Bagunyà ja rellegia els contes d’El millor dels mons (2001) com un sumatori biogràfic de les raons per les quals ja no pagava la pena seguir escrivint, una tesi segons la qual Monzó hauria firmat una forma de mort-en-vida-literària, “la d’aquell escriptor que ja no té res més a dir i, així i tot, continua dient, condemnat a repetir el mateix que ja ha fet una vegada i una altra, ja no com a tragèdia, sinó com a farsa.” Amb la tesi de Bagunyà encara viva al meu record, quan em vaig assabentar de la pausa de Monzó a La Vanguardia (ho confesso, fa temps que no llegeixo els diaris de la tribu i els darrers anys m’he cruspit ben poques de les seves columnes) vaig sorprendre’m del fet que l’aturada periodística hagués fet molt més soroll que no pas aquest apocalipsi literari autoinduït que en Borja descriu amb tanta mestria. Cal insistir de nou en el fet que la hipòtesi d’un suïcidi en vida o en un progressiu solipsisme no implica l’escarni d’un autor; al contrari, escrits com els de Bagunyà són la millor forma d’homenatjar Monzó, lluny del procés de santificació líquida en el qual acaba caient la Ibarz.

Al seu torn, tampoc no hi hauria res de perepunyetes en subsumir la darrera obra periodística de Monzó a La Vanguardia en aquesta espècie d’alenada agònica d’un autor que faria d’epígon d’ell mateix fugint del present polític i literari català, per refugiar-se en una espècie de crítica cultural de fenòmens curiosos, a saber, de tot allò que Monzó ha anat pescat voraçment, fruit de la seva immensa curiositat, en la premsa internacional. A qualsevol hermeneuta que repesqués l’obra literària de Monzó a La Vanguardia li sobtaria el fet inqüestionable de veure com defuig un dels presents polítics de més turbulència en tota la història de Catalunya com si això del procés no anés amb ell o com si n’hagués anticipat la farsa. Monzó pot escriure del que li plagui, només faltaria, però no cal ser el germà bessó de Roman Jakobson per adonar-se de la castració que implica la disparitat entre un país en flames i un escriptor que s’ho mira tot de biaix mentre intenta treure suc del wasabi emulsionat o dels semàfors igualitaris LGTBI. Tot això són preguntes que poden fer nosa als benpensants, i d’aquí la seva cadència. De fet, que La Vanguardia sempre ha volgut enterrar la nostra literatura tampoc és una troballa.

Analitzar l’obra periodística de Monzó com una espècie de renúncia a la narrativa tampoc no és forçat si pensem en la veu de l’autor, que ha escudat el fet de no publicar contes en la seva columna quasi diària, en l’emprenyamenta que li produeix veure els seus llibres piratejats i també en l’existència d’una obra anterior amb la qual el lector encara té moltes hores per entretenir-s’hi. Aquesta és una argumentació maldestra a la qual el mateix autor té tot el dret d’apel·lar, vist que només faltaria que Monzó, a banda del seu enorme esforç literari, hagi de fer d’hermeneuta de la pròpia obra i de psicòleg dels seus lectors! Però això no exclou, insisteixo, que haguem d’analitzar el silenci monzonià o qualsevulla de les pauses de l’autor com un símptoma literari-social-polític que va més enllà d’una rebequeria. Aquesta, insisteixo fins a la nàusea, és la millor forma de prendre’s seriosament una obra cabdal per la literatura catalana. Si perpetrar aquest crim ens fa més sagaços o no, això ho ha d’avaluar la crítica de la crítica, un fet saníssim i dialogal que és habitual en altres cultures del món i que a la tribu, massa acostumada al món de les ressenyes on no es diu res, encara fot massa paüra.

Companys, no defugim la crítica. Poseu dia i hora, que tothom faci els deures, parlem del silenci monzonià fent honor a l’autor i rellegim els darrers tretze anys d’en Quim amb la riquesa analítica que mereixen. I tu, senyor Premi d’Honor, fot el que et surti de la pebrotera, que t’ho has guanyat. Perquè nosaltres també ho farem.