Diuen que a Barcelona només hi queda una cabina telefònica tancada, amb sostre i portes, al barri de Sant Genís dels Agudells (Horta-Guinardó). La terapeuta i docent Anna Farré Llorca ha tramat una petició a change.org per salvar aquesta relíquia única, l’exemplar 8595A del carrer Lledoner número dos, i aquest talibà barceloní que us escriu no podria estar-hi més d’acord. Les cabines són un objecte que denota infinitat d’experiències pretèrites, totes igual d’essencials per a la història de la ciutat. Primer de tot, cal conservar aquest nostre pedrot de Giza, car és el símbol més palmari de l’espoli amb què la pèrfida Telefònica ens robava amb impunitat, no només degut al seu espantós monopoli (posteriorment regalat per Aznar als seus amiguets de pupitre), sinó per totes aquelles monedes que vàrem perdre a l’interior de la seva panxa sense regalar-nos el do de poder trucar. Coneguérem l’espoli, fills meus, deixant escapar monedes de cent pessetes als pirates.

Coneguérem l’espoli, fills meus, deixant escapar monedes de cent pessetes als pirates

Cal conservar aquest exemplar únic, a fe de déu, perquè les cabines transparents són l’imaginari sonor immaterial dels nostres secrets. Tot i la paulatina aparició de la telefonia mòbil, les cabines han permès que els amants barcelonins es truquin sense deixar rastre del telèfon de l’altri a les pèrfides factures amb les què ens han massacrat les companyies del ram. Jo tenia una querida que em trucava des d’una cabina de la plaça Tetuan per evitar les sospites del pobre Josep Maria amb qui era esposada, i que n’era de feliç i joliu quan el número inconegut se m’apareixia a la pantalla del mòbil, nit rere nit! Qui no s’ha arrambat a una matrona, assedegat de cuixa en una cabina, mentre hi queien monedes, calces, gavardines i la possessió esdevenia el ballet impossible entre la mà i les portes plegables, que retornaven l’impuls d’obrir amb una bandejada feridora, calbot involuntari. La ciutat és una suma inacabable de secrets, i la cabina és el seu santuari primordial.

Cal preservar aquesta cabina del carrer Lledoner i permetre que els ionquis la visitin regularment, per tal de punxar-se i així poder recol·lectar les seves bellíssimes culleretes i enviar-les com a objectes preciosos a la mariconada aquesta del Museu de les Cultures del Món. En aquesta peixera que és passat i gest hi hem d’anar tots a vomitar quan agafem un bon cego, perquè és a les cabines on hem abocat tot el dolor de l’excés etílic. La nostra administració post-comunista hauria de promoure excursions d’infants i de padrins a la cabina 8595A, un objecte certament més important que els jardins noucentistes d’Horta o que la repulsiva i inacabada catedralota del geni Gaudí. La nostra híper-alcaldessa hauria de fer acte de presència a Horta i, després de fer una cerveseta a les sòrdides cadiretes de la cafeteria Manabi, trucar Mariano Rajoy des d’aquesta cabina per tal de demanar-li un referèndum pactat amb totes les garanties del món.

La nostra híper-alcaldessa hauria de trucar Mariano Rajoy des d’aquesta cabina per tal de demanar-li un referèndum pactat amb totes les garanties del món

Salvem la cabina, estimats veïns, última pedra del robatori, santuari del coit i basílica del vòmit. Siguem conservadors, nosaltres, que som i serem els més progressistes.