Farà cosa de quatre anys, catorze valents i servidor vàrem tenir l’honor de presentar-nos a les eleccions de l’Ateneu Barcelonès amb la candidatura Ordre i Aventura. Els meus consocis preferiren votar continuisme i proclamaren guanyadora la llista de l’actual president Jordi Casasses, a qui ja des de la mateixa nit electoral vaig oferir el programa i la força de tot el meu equip pensant únicament en ajudar el bon govern i millor futur per a la casa. Val a dir que el president no ha trucat a la nostra porta ni a la dels socis que representem durant els darrers anys, estic segur que per manca de temps i, tot i això, ni jo ni els meus hem volgut fer oposició a l’equip directiu, perquè consideràvem que mereixia cert marge per treballar en un present complex i perquè les nostres propostes econòmiques i culturals eren massa diferents per anar a remolc d’ells i limitar-nos a tapar forats.
Però ara toca parlar, perquè el silenci em faria còmplice d’amagar una situació massa greu. En la passada campanya vaig repetir manta vegada que l’Ateneu necessitava una renovació cultural i una adaptació profundíssima als canvis tecnològics del present si no volia acabar essent una entitat irrellevant i que, al seu torn, la seva massa social s’havia de rejovenir de forma radical si no volia caure en perill d’extinció. En aquell període electoral tan apassionant se’m va acusar d’alarmista, de superb i fins i tot... de trumpista!, però si alguna cosa em dol encara avui és no haver insistit encara més en els perills de confiar l’Ateneu a un grup de persones que —amb total legitimitat i la més noble intenció, no ho nego— s’han demostrat incapaces de governar la casa, deixant-la en una situació culturalment somorta, amb una economia empobrida i una massa social del tot desvalguda.
Després de la crisi de la Covid-19, que la junta va afrontar amb una actitud i parsimònia vuitcentistes, l’Ateneu ha perdut quasi una quarta part del seu nombre de socis, ja no compta amb el coixí d’estudiants de la seva magnífica Escola d’Escriptura, i hom pot comprovar fàcilment com la casa no pot fer front amb garanties als nous temps perquè no ha anticipat les mínimes transformacions tecnològiques que calien per afrontar una pandèmia com l’actual. Fa quatre anys es programava amb criteris caducs, propis dels anys noranta, desoint la majoria de problemàtiques i qüestions cabdals que ens exigeix barrinar el present. Ara la casa ja quasi ha cessat de crear continguts, ni que sigui a nivell digital, el personal viu desmotivat després d’un ERTO que s’ha gestionat amb els peus, i la nostra massa social s’ha acabat contagiant d’aquest ambient de terrible migdiada perpètua.
Fa quatre anys calia renovar-lo radicalment, i ara es pot comprovar com exigir-ho no tenia res d’alarmista, però ara és el moment d’assegurar-ne la subsistència
Ara ja podem afirmar que aquesta ha estat una de les pitjors juntes de govern que ha tingut l’Ateneu en la seva història i que el seu únic mèrit ha consistit a deixar el llistó de l’ambició de l’ens a un nivell de decadència difícilment superable. De fet, l’únic que puc agrair a l’actual equip directiu és algunes de les mentides que va prometre en campanya electoral, com la famosa ampliació de l’edifici del carrer Canuda, una operació que ja vam descriure com a suïcidi pressupostari i que, sortosament, mai ha arribat a realitzar-se. Ara només demanaria a l’equip de Jordi Casasses que, també per consideració als seus votants, compleixi la promesa electoral d’assegurar el vot electrònic a tots els socis en les properes eleccions de març. En l’actual situació pandèmica, el vot electrònic és més necessari que mai.
Demano doncs a l’actual junta que no deixi cap consoci sense veu i que faci tot el possible perquè la participació en les properes eleccions sigui el més multitudinària possible. I als meus consocis els suplico que continuïn fent costat a la casa i que lluitin per tornar-li la brillantor del passat, perquè l’Ateneu encara pot sobreposar-se a aquesta època de nefasta gestió. Fa quatre anys calia renovar-lo radicalment, i ara es pot comprovar com exigir-ho no tenia res d’alarmista, però ara és el moment d’assegurar-ne la subsistència. Si es continua amb els actuals criteris de comandament, creieu-me, no crec que ningú pugui assegurar-ne el futur. Els companys d’Ordre i Aventura vam oferir-nos i ho fem de nou per ajudar en el que calgui i per salvar l’Ateneu, i si cal que la nostra força se superi per algú amb més ambició i millor programa, doncs molt benvinguda sigui aquesta força major.
Fa quatre anys vam imposar-nos el deure i la il·lusió d’explicar al país i als consocis que l’Ateneu podia ser una entitat cultural amb mirada pròpia, capdavantera i ambiciosa, i la mateixa estima per l’entitat ara em mana dir-vos que, si ens hi posem amb moltes ganes i esforç, encara podem reflotar-la del seu abisme. Abans era només una possibilitat il·lusionant. Ara és un imperatiu de subsistència.