Dimarts passat, l’excel·lent Sense ficció de TV3 va programar un documental dedicat al Palau de la Música, tot just quan fa deu anys que es va destapar el cas Millet. Encarregat per la pròpia institució, és lògic que aquest Palau de la Música Catalana (Resurrecció) hagi centrat la narrativa de guió en explicar com la crisi del desfalc de l’antic capatàs del temple ha estat aprofitada com un revulsiu per transformar la gestió econòmica i artística de l’entitat. Certament, avui és ben objectivable que la Fundació de l’ens s’ha dotat d’unes eines d’eficàcia i de transparència que enguany farien impossible la repetició d’un frau similar, i també cal dir que, sota la direcció de Joan Oller, el Palau ha donat molt més relleu als propis cors i escola i que, mercès al talent programador d’en Víctor García de Gomar, l’entitat ha guanyat una musculatura artística que avui no té rival a Barcelona.

Però la resurrecció, es parli de Mahler o de la vida mateixa, sempre ha d’implicar una certa catarsi i, en aquest sentit, resulta comprovable com el cas Palau (que potser hauríem de començar a anomenar cas Convergència) encara és un fet històric que fa de mal digerir. Primer, encara avui resulta molt sorprenent que l’escàndol esclatés per la denúncia d’un anònim i que Millet i Montull poguessin desenvolupar la seva tasca crematística sense que ni una sola ànima de l’entitat denunciés la disbauxa comptable ni el seu correlat polític. De fet, no va ser fins fa un parell d’anys, i en ajustadíssima votació, que el Consorci va decidir acusar Convergència de finançar-se irregularment a través de l’ens. Tot això se suma que no hi pot haver ni una sola ànima càndida del país que pensi que l’entramat del Palau únicament era conegut i tramat pel tresorer convergent Daniel Osácar.

Encara que ens pesi i malgrat que els delictes del Palau s’hagin centrat exclusivament en les figures de Millet, Montull i família, diria que els veritables responsables morals del furt encara campen lliures entre les muses de l’escenari

Sempre m’ha sobtat que un cas tan bestial com el del Palau hagi produït poquíssima literatura periodística a casa nostra (si exceptuem els excel·lents i massa poc comentats llibres Fèlix Millet, El gran impostor d’en Jordi Panyella i Música Celestial: del mal llamado Caso Millet o Caso Palau de Manuel Trallero), de la mateixa forma que és molt simptomàtic el silenci que ha provocat el crim en el món cultural. Què han dit artistes i gestors del país sobre el cas Millet? No trobeu curiós que, per posar només un exemple, ni un sol dels nostres dramaturgs s’hagi interessat per escriure una obra sobre el tema? De fet, fins fa ben poc encara era habitual trobar-te algun maître à penser de la tribu defensant, copa de cava en mà i croqueta en boca, que en Millet havia pogut fotre la mà a la caixa però que, en el fons, la seva gestió artística al capdavant del Palau havia estat encertadíssima.

Jo celebro moltíssim la resurrecció del Palau i la injecció de moral que aquesta nova etapa ha regalat als músics i cantaires del país. Però, si em permeteu la metàfora pedant i barata, l’afer Millet encara guarda molta més sintonia amb la música de John Cage que no pas amb la sorollosa fanfàrria final de l’Auferstehung de Klopstock que corona la Resurrecció mahleriana. De fet, encara que ens pesi i malgrat que els delictes del Palau s’hagin centrat exclusivament en les figures de Millet, Montull i família, diria que els veritables responsables morals del furt encara campen lliures entre les muses de l’escenari. No són pocs i, us ho asseguro, escolten la música ben tranquils.