A Catalunya sempre li ha plagut viure pendent del seu Molt Honorable. Som un país crescut emocionalment amb Pujol i Maragall, i això, en política, es nota. El primer somiava en alguna cosa així com una nació rica i plena dins d’aquella Espanya plural que mai no arribà (ni se l’espera), estarrufant el rostre mentre renyava padrines a cop d’estossegades: “Qui s’han pensat que som, nosaltres?” Maragall era més creatiu i tenia aquella cosa dels indígenes de Manhattan, segons la qual una bona idea sempre ha de tenir un aire de sorpresa i un excés d’orgull: “Els millors Jocs de la història!” Amb l’excepció de Montilla, a qui no recorda ni reivindica ningú, els catalans sempre han depès sàdicament de la idea de país que la seva primera autoritat guardava a la closca. La darrera versió del cas, postmoderna i un pèl líquida, fou l’astúcia masista: i ara, fillet meu, què s’inventarà el president?

D’aquesta darrera etapa, en què la tribu vivia pendent de com Artur Mas sortejaria les traves del funcionariat espanyol per impedir la independència, en són filles dues curioses invencions: el 9-N, una espècie de simulacre de referèndum que mai no va tenir la intenció d’aplicar-se (troballa que, dissortadament, Puigdemont ha repetit amb la variant de les porres i l’heroisme impressionant dels ciutadans), i una andròmina anomenada Junts pel Sí, coalició que tenia com a objectiu salvar les ara ressuscitades enemistats entre convergents i republicans i refermar el resultat de la consulta abans esmentada per fer la independència en un període de dos anys i mig: analitzar el resultat de tot plegat potser requerirà els prismàtics dels historiadors, no pas dels articulistes; però –ara per ara– de tot allò no en queda ni la unitat del sobiranisme ni l’aplicació d’un referèndum que donés veu al poble.

Puigdemont s’ha posat al centre del futur polític del país i, cada dia que passa, la seva figura guanya pes per sobre el full de ruta

La darrera versió de la dependència presidencialista és el carlisme (copyright: Enric Juliana), una opció política que suma la tinta d’altres presidències en una nova i estranya barreja amb aromes de Tarradellas. Abandonat el full de ruta independentista, i amb la segura majoria d’escons secessionistes al Parlament, l’únic interès que sembla amagar la política catalana és què farà el Molt Honorable 130. Ja hem comentat sobradament les opcions: tornar a territori espanyol per ser detingut (i molt probablement, empresonat) i intentar provocar un curtcircuit en la democràcia espanyola, que susciti una intervenció europea; quedar-se a Bèlgica sine die i delegar la presidència en una figura provisional amb qui faci tardes d’Skype o, cosa més radical encara, bloquejar el parlamentarisme català i provocar nous comicis ad nauseam fins que Espanya el torni a acceptar com a interlocutor.

El president (i el seu equip de campanya) han aconseguit un mèrit tan inqüestionable com inquietant: ara la discussió no es troba en com fer la independència –si és que això preocupa algú a hores d’ara dins de Junts per Catalunya o d’ERC–, sinó en què farà el president per tal de preservar la Generalitat i la seva figura amb el valor simbòlic intacte. De moment, Puigdemont s’ha posat al centre del futur polític del país i, cada dia que passa, la seva figura guanya pes per sobre el full de ruta. Com la majoria de conciutadans, ara per ara no tinc ni idea de què farà el nostre 130, amb el benentès que això d’anar a la presó deu ser quelcom que no li fa gaire il·lusió. Però ell mateix sap, perquè ho ha viscut, que els presidents que opten per fer un pas al costat i delegar el poder en una figura aparentment secundària acostumen a perdre pistonada. Compte amb l’astúcia, 130.