La sala d’actes del Parlament va fer ahir mateix de seu d’una nova investidura fallida de Pere Aragonès que encarnà perfectament el simulacre constant que descriu la política catalana. Abans de començar ja se sabia que Convergència no donaria el sí al candidat republicà, car, salvat l’escull de redefinir el paper polític del Consell per la República (“redefinir” és un verb d’aquells nostrats que no significa res, com ara “implementar” o “endegar”), és a dir, del president Puigdemont, els republicans encara no havien ofert als socis de govern un pla de futur amb prou garanties. A ses senyories se les nota ben incòmodes allunyades de la flonja vermellor de la butaca parlamentària i això de les cadires de plàstic fa molt poc de la Dinamarca del sud, amb la qual cosa tot déu parlà poc, ningú no va gosar dir res i l’únic enigma del dia era el restaurant on hom es poliria la dieta.  

L’arquitectura és una de les filles predilectes de la política, i ja té gràcia que en aquella mateixa sala d’actes el 10 d’octubre del 2017 els diputats de Junts pel Sou i de la CUP van signar aquella famosa “Declaració dels Representants de Catalunya” en què es constituïa la República Catalana, diu el text, “com a Estat independent, de dret, sobirà i social". Davant les enèsimes propostes de fulls de ruta que preludien la formació de Govern, jo proposo als meus estimadíssims lectors que tornin a aital document i, de tant en tant, com qui flaira una catleia, se’n llegeixin un trosset. El meu preferit és just al final: “Fem una crida a tots els ciutadans a fer-nos dignes de la llibertat que ens hem donat i a construir un estat que tradueixi en acció i conducta les inspiracions col·lectives”. No sé si em plau més per això que diu de fer-nos “dignes” de l’estafa o per com confon “aspiracions” amb “inspiracions”.

Mentre ses senyories es dediquen a perdre el temps i repartir cadira, a la Dinamarca del sud, al hub tecnològic, neurobiològic i apostòlic més important del sud d’Europa, la pandèmia continua castigant la ciutadania a les portes d’una quarta onada

Afortunadament, cada dia hi ha més independentistes que no compren el simulacre (el passat 14-F juntistes i republicans, no cal oblidar-ho, van perdre 707.974 vots respecte a les anteriors eleccions) i la tribu segueix la formació de govern amb una barreja de parsimònia i resignació semblant a la llista d’espera per vacunar-se. Tothom sap que Aragonès serà investit, que l’únic que cerquen els juntistes és assegurar-se la presència (i les competències) de les conselleries on la pasta podrà rajar, bàsicament Salut i Vicepresidència, i que les negociacions dels propers dos mesos són un sainet sense la menor importància. La política catalana només té l’interès de l’estratègia a curt termini més banal, i cal reconèixer als convergents una gran habilitat de fer que Aragonès cada dia sembli menys presidenciable i faci més fila d’un opositor esperant torn per examinar-se.

Catalunya és una terra d’innovació constant: hem tingut un president a l’exili, també un Molt Honorable vicari que es dedicava a fer d’activista (i que ara va pels indrets signant llibres, cuidant el medi ambient i obsedit vers la frisosa recerca de trending topics), i ara ens passarem unes setmanes amb un presidenciable opositor. Fa molta gràcia veure com en Pere intenta combatre aquesta condició d’etern aspirant, d’existir permanentment a la sala del costat del poder i, si us hi fixeu, cada dia imita amb més traça els gestos d’Artur Mas en els debats al Parlament, tot i que al futur Molt Honorable li manqui mandíbula i encara no camini amb prou desimboltura com per exercitar-se en el cinisme que regala el poder. Aragonès aprovarà les oposicions, però els seus socis convergents el desgastaran de la mateixa manera que escarnien Puigdemont o Torra.

Mentre ses senyories es dediquen a perdre el temps i repartir cadira, a la Dinamarca del sud, al hub tecnològic, neurobiològic i apostòlic més important del sud d’Europa, la pandèmia continua castigant la ciutadania a les portes d’una quarta onada i la indústria hotelera de les ciutats està a punt d’abaixar la persiana. Però tot això són minúcies, perquè el més important és l’alta política que els nostres diputats perpetren a la planta baixa del Parlament i a les nombrosíssimes reunions que pariran, aquesta vegada sí, el full de ruta imbatible per a la independència. Friso per veure de què haurem de ser dignes, en aquesta nova i encara més denigrant aixecada de camisa.