Per fortuna, aquest recent Sant Jordi no només serà recordat per l’execrable gust dels conciutadans a l’hora de comprar llibres ni pel fet que el fast-book de l’epidemiòleg nacional ja descansi a la tauleta de la majoria de llacistes i padrines del país. Al tradicional esmorzar de l’Ajuntament de Barcelona, l’escriptor Pol Guasch va decidir desar la pompa i posar-hi una mica de neurona amb un discurs extraordinari que no cal comprar en la seva totalitat, però que va tenir la delicadesa de cantar les quaranta a Ada Colau i a les altres autoritats que l’escoltaven amb una precisió fora mida. Un discurs polític des de la primera síl·laba, quan en Pol va dir que no cauria en la trampa de parlar en nom de ningú ni d’estigmatitzar la seva singularitat apel·lant a cap quota literària jove, bo i posant de relleu que la seva presència trencava vuit anys de discursos en espanyol, que és la llengua literària i d’ús que Colau està normalitzant com a prioritària a la capital de Catalunya.

No compro que un escriptor no vulgui definir-se com a tal apel·lant a la precarietat de l’ofici ni a la inexistència d’una renda bàsica o d’una política cultural competent a nivell municipal i de país (dit això, només faltaria, Guasch pot definir-se com més li plagui), però comparteixo i aplaudeixo la necessitat que la gent del món de l’art pugui adreçar-se a la classe política sense pidolar, el deure de pensar la nostra literatura més enllà del mercadeig, i l’obligació de denunciar el caràcter profundament illetrat de la majoria dels nostres agents culturals. Contra el que va escriure l’amic Jordi Galves en aquestes mateixes pàgines (obro parèntesi; és una vergonya que en Jordi no pugui exercir la crítica literària a cap publicació del país a dia d’avui), crec que Guasch o quisvulla pot disparar aquest ideari a l’àgora tot i haver guanyat un premi com el de l’editorial Anagrama i del fet que la seva obra sigui patrocinada o exaltada per molts suplements culturals de la tribu.

Recordar a l’alcaldessa el seu menyspreu sistemàtic per la llengua del país no em sembla un afer menor. Que un autor encara jove reclami la seva condició adulta i la singularitat de la seva veu també em regala molta esperança

Es pot esmenar perfectament el sistema des del seu interior, si cal fins i tot amb una certa quota de cinisme, si això garanteix a un autor inspiració suficient per fer la seva obra amb entitat. Sèneca podia fer-se l’estoic mentre vivia carregat de pasta, Pla el catalanista mentre abraçava el conservadorisme espanyol (i quelcom més que això) i Capote frivolitzar amb els ambients més banals del capitalisme novaiorquès perquè les seves contradiccions van derivar en obres filosòfiques, literàries i periodístiques molt beneficioses per a la humanitat. Només cal parlar cinc minuts amb Pol Guasch, llegir Napalm al cor (servidor, privilegiat, també ha pogut devorar els magnífics poemes encara inèdits de La part del foc) per admirar la serietat amb què escriu i per intuir que el seu discurs de Sant Jordi va molt més enllà d’una boutade per justificar el seu ego o d’una excusa perquè l’alcaldessa Colau es faci la tolerant i la xupi-guai a costa d’aguantar algú que l’esmeni.

Recordar a l’alcaldessa, i fer-ho davant dels seus morros, el seu menyspreu sistemàtic per la llengua del país no em sembla un afer menor. Que un autor encara jove reclami la seva condició adulta i la singularitat de la seva veu també em regala molta esperança. Guasch digué que “encara ha d’arribar el text que faci amb el món el que hem estat capaços de fer, entre altres llocs, a Urquinaona”. Personalment, posar el llistó de l’ambició en unes protestes al carrer que expressaren molta més frustració que no pas força no em sembla el més adequat, però si aquesta és la metàfora que a en Pol li va bé per incendiar-se i escriure, endavant! Jo he llegit la seva lletra i, de moment, em regala molt més que bones sensacions. I també he captat la seva energia valenta, certament, i la considero molt més profitosa que l’empenta de la majoria dels meus coetanis, per a la majoria dels quals sortir a fer running una vegada fets els quaranta ja representa una petita revolució.

Si depèn de mi, Pol Guasch és escriptor i, si la cosa depèn dels lectors, espero que també, i que en qualsevol cas premiïn el seu sentit d’excel·lència comprant els seus llibres i deixant-se caure als seus recitals. I si fent-ho li engreixem la panxa a sir Jorge Herralde i provoquem orgasmes als crítics de La Vanguardia, doncs mira tu, that’s life, i no crec que el fet sigui imputable a l’autor. Llegiu-lo, de debò, i celebrem els esperits lliures, perquè amb tal d’escoltar les salmòdies inservibles dels esclaus ja tenim les de molts congèneres que han fet molt més que jugar al sistema i han acabat venent-s’hi. Si la tribu encara té algú amb napalm al cor, correu a escoltar-lo!