... s’ha de votar el president! Així resava ―en dolç imperatiu i amb la veu ferma de la nostra primera dama de l’escena indepe, Sílvia Bel i Busquet― l’espot de campanya de Junts per Catalunya previ als comicis del 21-D. Jo, dels cranis privilegiats que manen al sector comunicatiu de Convergència, m’estalviaria un vídeo nou de cara a les europees, per així afavorir el reciclatge, l’estalvi energètic i el descans neuronal. N’hi haurà prou mantenint la imatge del passeig del 130 pels boscos tardorals de Waterloo, travessant com Jesús el Natzarè aquell mar de fulles gojoses que cantaven alegres el seu particular crec-crec. Pels Jordis, pel Quim, per la Clara, pel Lluís, per l’Oriol, pel Toni, per la Meritxell, per la democràcia, per la restitució del Govern, per la independència, per la llibertat, per Catalunya. Ho dic seriosament. Recicleu l’anunci. Perquè res no ha canviat, perquè tot acabarà igual.   

Als estimadíssims col·legues convergents els haig de reconèixer una facultat genial, amb el cor a la mà: mai no em deixaran de sorprendre. Perquè a la intimitat de la llar i notant l’abraçada del sofà (des d’on piulo compulsivament a Twitter, sense fer res ni sacrificar res per la revolució dels somriures, vanitós i cínic de mi!), tu vas i penses que no tindran la pebrotera de prometre el mateix que ja incompliren fa dos anys amb la brometa del retorn del president i de la restitució del govern legítim. Que no, comare, que no. Que no pot ser, Berni, no fotem. Doncs sí, tu: amb un parell de mandonguilles ben curulles. Ahir ho deia el mateix Puigdemont a Rac1 i servidor es quedava de pedra a la tertúlia d’en Basté: que si hi ha algun precedent legal, que si el tribunal europeu de no sé què ja ho diu, que si l’esperit de la UE hi està d’acord... vaja, que és possible! Al frigorífic hi ha cava, Manel! 

Us ho dic sense cap mena d’ironia, estimats ideòlegs convergents: sou uns putos genis. I també afirmo una altra cosa: no m’estranya que insistiu en l’ètica de l’alehop, perquè us acabarà sortint bé, la gent s’ho empassarà, i ERC només guanyarà a les enquestes, que és del que va la cosa en aquesta espantosa era de la neo-autonomia. Ho aconseguiran, creieu-me. Aconseguiran fer creure que Puigdemont podrà emparar-se en el Parlament de la UE per recollir la seva acta de diputat a Brussel·les. Sí, reina meva, aquest mateix parlament que no li va permetre ni fer una conferència a causa d’una mínima pressió diplomàtica d’Espanya amb la marca inconfusible Borrell. Sí, amics lectors, li faran creure a la penya que el parlament de Tajani i que la UE de Donald Tusk estarà encantada fotent-li una bufetada diplomàtica a un dels seus estats membres. Ho faran!

Tenim un país meravellós, una terra que ha fet bona la predicció marxista segons la qual la història primer apareix com a tragèdia i després com a farsa, amb una quota de propagandistes per metre quadrat que ja és l’enveja de Corea del Nord. No pateixis, perquè quan hagis votat el president i el president no torni, el calaix de jugades mestres encara estarà ben ple d’ocurrències fetes a la teva mida. Creu-me, el millor encara ha d’arribar!