Els meus lectors més desvetllats hauran vist de seguida la forma tan artificial i dal niente amb què la polèmica sobre les infraestructures ha aterrat de nou al fangar de la política catalana. En primer terme, la regurgitació dels percentatges entre la inversió pública de l’Estat i el PIB català (o el robatori impositiu per mitjà del qual paguem la festa madrilenya) resulta l’enèsim intent del processisme de fotre’ns a la màquina del temps. El gest no té res de reivindicatiu, puix que ERC i Convergència alimenten el PSOE amb una fidelitat monàstica; tot plegat és, simplement i crua, un intent del Govern perquè les elits catalanes tornin a apuntar-se al carro de la reivindicació, a Barcelona es facin actes plens de corbates i pitreres operades demanant un millor aeroport, i el nou opositor a la càtedra d’Enric Juliana s’inventi una expressió joliua per descriure el català emprenyat.

Afortunadament, malgrat els intents de la partitocràcia catalana per convertir els ciutadans en autòmats, la majoria dels electors tenim memòria. Sabem, car tampoc cal mirar gaire enrere, que això del català emprenyat acaba amb resultats històrics del PSOE a Catalunya i una visió més simpàtica però igualment colonial del socialisme al quilòmetre zero. El debat d’infraestructures trenca les parets del taüt on els autonomistes el tenien amagat, en definitiva, només perquè la queixa sistemàtica funciona igual a Aragonès que als buròcrates de la Moncloa. La cosa té molta conya; fa pocs dies, mentre era a la tertúlia del meu amic Basté, vaig poder comprovar com els nanos del PP tornen a parlar del dèficit infraestructural català com si fossin convergents de tota la vida. No hi ha millor forma de fer que no passi res, en definitiva, que ofegar-nos avorrits a la sopa dels debats estèrils.

El debat d’infraestructures regurgita perquè el poder vol fer tornar la majoria de ciutadans al passat i el processisme busca en l’incentiu de trens i carreteres la darrera i agònica metàfora per obligar a votar la penya

Com que els espanyols són uns catxondos, els socialistes han tancat ràpidament la discussió fent ús de la seva ministra catalana i de l’antiga vicepresidenta Carmen Calvo, excusant el dèficit en el retard d’adjudicacions i la lentitud comprensible d’executar les obres després d’una pandèmia. Aquesta darrera ha aprofitat el deliri humorístic del present (que fins i tot li dona cert relleu intel·lectual) felicitant la tribu per haver foragitat el PP del Parlament. El que deia; uns catxondos. Per saber que la majoria d’aquestes infraestructures no es culminaran en dècades no cal un estudi rigorós; n’hi ha prou eixint de Clot-Aragó amb Rodalies i veure com la futura estació de la Sagrera té quatre o cinc obrers damunt d’unes estructures de ciment que encara no conformen ni l’esquelet bàsic del futur edifici. És molt probable que veiem abans acabada la nauseabunda remodelació de la Sagrada Família.

Mentre passa tot això, els aparells ideològics del processisme continuen eliminant qualsevol forma de vida intel·ligent al país. De fa setmanes, les padrines catalanes es miren amb molta esma tot el debat de les infraestructures i la seva màxima preocupació és si la Mariona guanyarà Eufòria contra tota la caterva de rivals plurisexuats amb què la postmodernitat televisiva amenaça el paradigma d’una senyoreta catalana com cal. Al mateix temps, els seus nets cada vegada viuen la política amb més desídia i, vist que els preus de volar s’encariran radicalment, molts d’ells deixen la ciutat per començar una vida rural d’hortet i cultiu idealitzada des de Barcelona. Caldrà que els joves independentistes del país estiguin al cas, perquè la màquina de distracció massiva ja els està començant a perfilar com a futurs consellers de l’autonomia regalant-los tribunes mal pagades.

El debat d’infraestructures regurgita perquè el poder vol fer tornar la majoria de ciutadans al passat i el processisme busca en l’incentiu de trens i carreteres la darrera i agònica metàfora per obligar a votar la penya. L’única forma de contrarestar tot aquest vòmit és ajudar els joves a no perdre la memòria de l’1-O i fer el possible perquè una part significativa d’electors es quedi a casa les properes municipals. Jo us ajudaré no només a veure el futur, també a arribar-hi. Paciència.