Per Sant Jordi la tribu és més tribu que mai i esdevé ramat. Altres anys tocava llegir els economistes estrella, després vingueren els presos polítics amb la seva insofrible literatura de martirologi, i ara és el torn dels epidemiòlegs, les noves vedets de la nació. En un any en què —com ja vaig escriure en aquest mateix estimat ElNacional.cat— la literatura pàtria ens ha donat obres fantàstiques de Bagunyà, Garcia Tur, Serés, Calvo i tants d’altres autors, els catalans han fet cua com vedells per obtenir el tatuatge de la folklòrica signada al seu fast-book. Durant la pandèmia sentirem grans elogis a la companyia que ens fan els prosistes i les seves històries en temps de dissort, unes salmòdies que, com passa sempre, han acabat prostituïdes per una realitat en què s’imposa el criteri literari de la padrina i on les editorials i llibreters que volen posar el llistó al mínim neuronal són minoria.

Que ningú no erri. Jo estaria encantat que el doctor Mitjà o quisvulla compartís protagonisme amb els escriptors el dia de Sant Jordi o quan sigui, car si ha d’existir algun hortet lliure en què qualsevol ofici no sigui un a priori és el de la literatura. La ciència també pot ser filosofia, literatura, i de fet altíssima poesia; d’exemples n’hi ha a cabassos. Si l’epidemiòleg nacional hagués escrit una obra científica, ja fos assequible a tots els paladars o només digerible per a creients (cosa, aquesta segona, que ja deu fer en els papers acadèmics que certifiquen la seva immensa intel·ligència i una contribució al país que supera de molt la de servidora), jo no tindria cap problema en aplaudir-lo i cridar les masses a inundar els carrers amb exemplars d’A cor obert sota l’aixella. Però aquí només hi ha voluntat de creuar la passarel·la, caixa-cobri i “emboliqui-me’l per regal”.

En un any en què la literatura pàtria ens ha donat obres fantàstiques de Bagunyà, Garcia Tur, Serés, Calvo i tants d’altres autors, els catalans han fet cua com vedells per obtenir el tatuatge de la folklòrica signada al seu fast-book

Hi ha quelcom de literari i metafòric en un país que llegeix Oriol Mitjà, un home que em digué en una tertúlia que maldava per no ser reconegut al carrer pel comú i que ara furta la xavalla a la catalanor amb un volum on afirma que vol “compartir amb vosaltres confidències sobre la meva vida privada, els meus defectes, pensaments i reflexions íntimes.” Tampoc us penseu que vaig de llepafils per la vida. Una literatura que vulgui ésser sana també ha de tenir la seva vessant comercial, però a Catalunya ja fa temps que confonem la lletra popular amb la brossa. Això no és responsabilitat de l’ídol transitori, sinó d’un grup com Edicions 62 que tal dia fou de referència i ara cedeix al xantatge dels diners amb un llibre que, m’hi jugo uns quants pèsols, el doctor Mitjà deu haver dictat en les seves escassíssimes hores de lleure i que un negrot mal pagat ha refet a corre cuita.

Ara imagineu com els deu quedar la cara als editors i llibreters del país que penquen en unes condicions nefastes per salvar una llengua que cada dia esdevé més minoritzada. L’any en què Guim Valls ha escrit Pitó, en què Miquel Cabal acaba de publicar una nova versió de Crim i Càstig que és una meravella i el poeta Clapés ens ha regalat una traducció del Tal Qual de Valéry d’autèntica referència mundial, el ramat —que s’informa amb el FAQS i que paga la quota de Waterloo— va i passa aquest diumenge llegint com Oriol Mitjà eixugava les llàgrimes a Quim Torra i s’intercanviava missatges amb ZP. Sé que els col·legues escriptors continuaran regalant-nos un art que ha quedat palesament immerescut i jo el continuaré llegint des de la meva dissortada i cada dia més minúscula illa. Som això, un país que llegeix Oriol Mitjà i que l’any vinent vés a saber quin paperot s’empassa.

I al capdavall, tot per quatre duros. Oi, Oriol?