La submissió de l’independentisme s’ha evidenciat aquesta mateixa setmana quan els nostres aparents líders dissenyaven l’estratègia política i el Govern dels propers quatre anys en una presó i amb el vistiplau dels carcellers espanyols. Tots recordareu quan, en temps del judici als màrtirs polítics, els representants de la tribu (encapçalats pel seu piulaire en cap, Gabriel Rufián) no desaprofitaven cap ocasió per recalcar la crueltat que comportava tenir convergents i republicans a la masmorra, un fet que el pas del temps i el retorn a l’autonomia ha naturalitzat com a consuetudinari. Afortunadament, ni l’elector més llacista pot creure que, ara per ara, es pugui elaborar un full de ruta creïble vers la independència entre les reixes d’una garjola. Fins i tot Joan Bona Nit, que amb la seva paciència infinita acotxava els presos cada capvespre, ha entès que a Lledoners l’únic acte de resistència que s’hi pot ordir és el de jugar al pòquer d’alts càrrecs i repartir consellers.

L’estratègia de claudicació que ara encapçala Esquerra, amb la poc dissimulada ambició de dominar l’antic espai polític convergent, va donant els seus fruits en la relació amb Madrid. El refredament de la tensió va començar aquest passat març amb un moviment tan simptomàtic com poc comentat: el retorn de l’exconsellera d’Agricultura Meritxell Serret de Brussel·les. Posant peu a la pàtria —segons ella mateixa, per reivindicar l’escó guanyat el 14-F i fer política des de Catalunya—, Serret trencava l’estratègia unitària de l’exili amb visita inclosa al Tribunal Suprem. A ningú el va sorprendre que, després del pes que havia guanyat l’exili i la condició d’eurodiputat de Carles Puigdemont, l’actual representant de la Generalitat a la delegació del Govern a Brussel·les quedés immediatament en llibertat (els jutges no van imputar cap despesa de l’1-O al seu departament) i que la notícia passés pràcticament desapercebuda als diaris de Madrid.

Els espanyols han estat prou hàbils com per collar la classe política catalana d’una forma tan natural que ha convertit progressivament els nostres mandataris en una espècie de temeraris que juguen al trivial amb coses tan serioses com l’horari d’obertura de comerços i restaurants

Tampoc resulta fruit de l’atzar que, en la seva brevíssima declaració davant el jutge Llarena d’aquesta setmana, l’exconsellera assumís ben tranquil·la davant l’antic assot de l’independentisme que va desobeir a dretcient les advertències del Tribunal Constitucional quan s’aprovaren les lleis de la desconnexió i del referèndum. Mentre Serret aplanava el camí cap a una condemna per desobediència, el mateix tribunal declarava que passades les eleccions a la república independent de Madrid, començarà a estudiar les mesures d’indult que poden acabar alliberant els sediciosos condemnats per Marchena i companyia. L’informe del Suprem no és vinculant, però derivarà directament al ministre de Justícia espanyol, Juan Carlos Campo, que fou un dels jutges més afins al PSOE i que ha parlat més obertament del caràcter reconciliador dels indults; una mesura que, com entén fins i tot un napbuf, s’aplicarà sota condicions polítiques.

De moment, el catalanisme neoautonomista i els aparells ideològics de l’Estat tramen aquest aterratge a la nova normalitat (ecs) de la política espanyola amb la tranquil·litat de fer-ho en un entorn pandèmic i electoral; és a dir, en un temps en què el periodisme de totes bandes viu obsessionat amb els resultats de la comesa madrilenya i en què el comú dels mortals està poc preocupat per Catalunya i molt més interessat en quan podrà tornar a casa de sopar al seu restaurant predilecte quan li surti dels picarols. Parlant del tema, tampoc és cap casualitat que el Govern de la Generalitat, permanentment en funcions, hagi especulat amb la possibilitat de mantenir el toc de queda una vegada acabat l’estat d’alarma, en un cas més de frivolitat política (i econòmica!) que en qualsevol país del món seria un escàndol. Una de les victòries dels espanyols a Catalunya ha estat la de provocar que els nostres actuals consellers juguin a fer-se els cèsars amb la nostra mobilitat.

Aquest doble joc d’una classe política que no dissimula la seva submissió a l’enemic i que juga també a l’arbitrarietat legal a l’hora de governar no és casualitat. Al capdavall, els espanyols han estat prou hàbils com per collar la classe política catalana d’una forma tan natural que ha convertit progressivament els nostres mandataris en una espècie de temeraris que juguen al trivial amb coses tan serioses com l’horari d’obertura de comerços i restaurants. Tant li fot que això tingui un efecte nefast en l’economia i en la salut mental dels ciutadans, car el seu únic objectiu és fer veure que manen i que l’autonomia encara decideix alguna cosa rellevant, per molt que toqui la moral de la tribu. Però en el fons, tots ho sabem, l’únic objectiu de tota aquesta sarsuela és mantenir viva la farsa i erosionar la democràcia real. Com sempre, que els surti bé l’enèsima aixecada de camisa dependrà de les ganes que tinguis d’obeir els qui t’han traït sense miraments.

És així de fàcil, ja ho saps.