José Montilla deu pensar que mai no és tard per començar una nova vida i, amb seixanta-cinc anys com seixanta-cinc préssecs en almívar, ha decidit començar a treballar en això de l’empresa privada. Seria desitjable i del tot exemplar que els antics líders de la tribu demostressin al vulgar ciutadà que, abans o després de ser la primera instància del país, són capaços de suar la cansalada fent coses tan inversemblants com ara fundar una empresa, elaborar pressupostos sense l’ajudeta d’un sol euro públic i fins i tot, això ja seria la rehòstia, haver treballat d’autònom i conèixer de primera mà aquella sensació tan particular de quan signes una factura i no saps en quina dècada la cobraràs. Però el 128 ja sap què és venir de pobre i tenir les mànigues esfilagarsades, i ha decidit estalviar-s’ho i entrar de cap al panteó de l’IBEX 35, fitxant pel consell d’administració d’Enagás.

L’antic president i ànima del Tripartit-II pot respirar tranquil, perquè no experimentarà aquell cangueli tan propi de qui entra per primera vegada a una oficina nova i encara no hi té amiguis. Al consell de l’empresa gasística (o gasosa) l’acompanyarà el també exministre zetaperista José Blanco i una bona nòmina d’exalts càrrecs del PP com Ana Palacio, Antonio Hernández Mancha i Isabel Tocino. De fet, això dels consells d’administració, més que un canvi d’orientació vital, que dirien els afectats, s’assembla més aviat a un insofrible sopar d’alumnes de batxillerat on sempre triomfa qui du més anècdotes i acudits al cabàs: això que et valorin per la teva expertesa al govern i de fer una reunió mensual deu ser molt pesat, i per això no és estrany que Montilla i els altres excompis de casta facin pagar-se la seva nòmina i contactes amb una assignació anual de 160.000 pepinos.

Que ningú no gosi pensar en portes giratòries ni caigui en la temptació de la demagògia! Perquè el fitxatge de Montilla ha estat avalat per l’agència de cercatalents Seeliger y Conde que, com totes les empreses del seu ram, té un nom tan inapel·lable com una marca de ginebra i un lema súper guai que resa Leaders for what’s next i que mola a sac tant si et dediques a la captació d’executius o al cultiu de carxofes. Espero que amb Montilla tinguin més sort que amb el president del consell d’Enagás, Antonio Llardén, empresari imputat per un forat (sic) de 720 milions d’euros al fons de Catalunya Caixa i acusat pel cas de sobresous als directius de la mateixa entitat rescatada amb fons públics. Finalmente va ser absolt per l'Audiéncia Nacional pero amb un perla així dirigint l’A-Team del teu curro, ja em diràs si no tens ganes d’abandonar una existència tan avorrida com la d’expresident, que és com jugar a petanca al parc!

La cosa té una gràcia enorme, perquè l’actual capatàs i fundador de Seeliger i Conde, Luis Conde, escrivia fa pocs dies a Expansión l’article titulat Cómo se contrata un consejero en el qual reclamava una transformació dels criteris per fitxar alts directius entre els quals destaco requeriments tan poètics com ara: “Los candidatos no debieran tener una significación política”, “excelente comunicador”, “deseable que tenga experiencia previa en la participación de consejos de administración o de consejos asesores”, “conocedores del entorno digital” i, d’entre totes elles, la meva preferida: “hombre de edad entorno a los 50 años – formación académica superior (abogado, economista o ingeniero) preferiblemente complementado por una MBA y con dominio del inglés.” Qui no vegi un d’aquests trets encarnat en la persona del president Montilla, ai las, necessita ulleres...

Per la seva banda, Enagás ha justificat el fitxatge de l’antic president apel·lant al “valor afegit” que Montilla aportarà a l’empresa després de reptes com la crisi de la Covid-19, la qual cosa té una certa gràcia si tenim en compte que el nostre Molt Honorable, per posar només un exemple i com citava ara mateix, només seria capaç d’adreçar-se a un 27% dels seus accionistes, els que tenen l’espanyol com a llengua materna. Però tot això, estimats amics, són coses de gent molt perepunyetes que, a més a més, té un esperit altament populista, el mateix tipus de gent que li exigiríem a un Molt Honorable tenir la decència de parlar bé la llengua pròpia del país, saber qui era Ausiàs March o com se celebra una gran ruixada a la Segarra; coses, ja ho sabem, que no toquen el món de l’alta política, que d’ençà de Franco i els barons del PSOE, es fa en llarguíssimes taules de caoba fosca i alehop.

Sigui com sigui, celebrem que la providència i el temps de la Covid-19 hagin regalat aquesta nova vida al nostre Molt Honorable 128. Això dels virus, ja ho diuen els filòsofs, és una bona excusa per fer catarsi o canviar radicalment d’existència. De fet, l’home més semblant a Montilla que ha ocupat el tron de la Generalitat, el nostre estimat Quim Torra, ja va aprofitar la crisi vírica per aprovar un augment salarial del 2% pels alts càrrecs de la Generalitat i un 0,9% en les pensions d’exconsellers i antics presidents; és a dir, i perquè ho entengui tot cristo, va creure que això que la pandèmia afecti Catalunya conforma el moment ideal per augmentar-se el sou. Per Catalunya i per la vida, diria en Quim! Per tant i en conseqüència, és lògic que el món empresarial copiï els designis de la més excelsa política i regali una jubilació com déu mana als servidors de la cosa pública. Al final, tot queda lligat i ben lligat.

Molta sort al nou curro, president Montilla. Començar nous projectes sempre et regala un plus de joventut, i més ara que gràcies als avenços de la cirurgia ja no et cal ni dur ulleres. Llum als ulls, força al braç... i a tot gas!

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Marta Roqueta
Opinió Un relat propi Marta Roqueta