La política catalana no és l’únic sidral del nostre temps ordit amb la dèria d’encastar-nos al DeLorean existencial que ens obliga a viatjar al passat. Penseu per exemple en l’últim invent de Tom Cruise, Top Gun: Maverick, un autèntic exercici revisionista de l’estètica i la narració cinematogràfica dels noranta filmat com si el món encara visqués els nostres anys de prosperitat olímpica. Empassar-se la pel·lícula de Cruise no incomoda pel fet que hi veiem de nou un aviador lligant heteropatriarcalment amb una xati a la barra del bar tot fent-li miradetes de nen trapella, sinó perquè torna a reivindicar un tipus d’individualitat que negligeix el pensament racional, abraça la intuïció i es fa forta amb la consciència que per avançar sempre cal saltar-se les normes imposades amb una certa alegria. Contra un món d’individus-autòmats adormits a Twitter, Cruise torna a posar en solfa un mascle que s’exercita en la jugada mestra desafiant la força de la gravetat.
Als primers minuts del film, quan veiem el protagonista a punt d’implosionar un avió experimental que aconsegueix fer anar a tota llet i més, Maverick semblaria una aposta per a la robotització de l’home, transformat en una màquina de previsible exactitud. Ben al contrari; Cruise aprofita un truc de guió clàssic del cinema americà (la futura desaparició de l’equip de pilots Top Gun per obra i gràcia dels drons que acabaran jubilant els soldats de camp i despersonalitzant encara més la guerra) per reivindicar l’espurna d’enginy amb què l’home sempre acabarà superant l’avorrida perfecció robòtica. En aquest sentit, la pel·lícula té certa gràcia perquè la missió que han de dur a terme els pilots —carregar-se un arsenal nuclear situat en una cavitat quasi impenetrable— no es presenta mai com un escull. Sabem que se’n sortiran perquè no lluiten contra un enemic que, de fet, ni surt a la pantalla: l’únic que els pot fer fracassar és dubtar d’ells mateixos.
Maverick pinta un món i un entorn on la racionalitat serà un factor de segona i tothom qui vulgui acabar imposant alguna cosa que valgui la pena haurà de fer cas a l’estómac i saltar-se les imposicions
Com a coach motivacional, Cruise podria semblar un producte enllaunat dels anys feliços de la globalització. Però el passat mai pot repetir-se fil per randa i en la seva aposta hi ha canvis importantíssims. Com recordava el meu estimat Richard Brody al New Yorker, a la pel·lícula original Cruise és un guerrer que necessita dominar les seves emocions per protegir el seu país i el seu equip de pilots, mentre Maverick, amb quasi seixanta anys, aconsegueix sortir-se amb la seva entregant-s’hi cegament i defugint qualsevol control impulsiu. És cert: quan els ha d’ensenyar l’art de fer giragonses impossibles amb els avions, Cruise els repeteix frases comodí del tipus “Don’t think, just do” o “You don’t have the time to think up there; if you think, you’re dead”. En aquest sentit, Maverick pinta un món i un entorn on la racionalitat serà un factor de segona i tothom qui vulgui acabar imposant alguna cosa que valgui la pena haurà de fer cas a l’estómac i saltar-se les imposicions.
Com va explicar en una recent master class al Festival de Canes, Cruise planteja cada nova pel·lícula com un repte fílmic i la seva pròpia figura d’actor com una carnassa de l’art d’exercitar-se físicament que s’ha de posar cada vegada més al límit. Que l’actor escarneixi disposar de dobles en les escenes d’acció més perilloses i filmi les corredisses dels jets a velocitat real, posant en perill la seva vida, encara dona més relleu a la figura d’un mascle que guia la seva capacitat de convocatòria pels uaus i els ooohs que sap produir i que s’emparenta amb polítics com ara Zelenski (a qui, i no és casualitat, Cruise va visitar abans de la guerra d’Ucraïna per xerrar-hi amicalment). L’artista ianqui ha vist molt bé com líders del futur, en definitiva, ja no seran els buròcrates encorbatats com Artur Mas, sinó més aviat una espècie de Puigdemont sense la covardia d’incomplir l’1-O.
Sovint i paradoxalment, quan més et pressionen per tornar enrere és quan més acabes sentint la necessitat de liderar el teu propi futur. En efecte, si volem sobreviure, el futur voldrà molts menys homes de seny i molts més saltimbanquis de la política. Qui està disposat a volar?