D’ençà que, arran de la renovació (opaca i poc transparent) de Lluís Pasqual al capdavant del Teatre Lliure, l’actriu Andrea Ros va fer públic a Facebook un text sobre el caràcter despòtic i negligent del director, la cultura catalana ha fet allò que, de tant en tant, li plau com al nadó la pitrera: sacsejar-se, fer molta fressa, crear bàndols enfrontats i mirar d’enterrar ràpidament una discussió que, en el fons, molesta per incòmoda. Com he escrit en alguna altra banda, jo aplaudeixo les revelacions de l’Andrea pel sol fet d’escriure-les, car les creguis o no (que jo ho faig, perquè no és la primera vegada que les escolto sobre l’aital personatge, i per part de gent per qui em jugaria molts sacs de sal), mai no podies negar la valentia a una actriu que, dient el que diu, sap que s’està jugant el seu futur professional en un món com el del teatre, on precisament el curru no apareix dessota les pedres.

Però hi ha quelcom encara més important que la denúncia de l’Andrea, i és la recepció de tot allò que l’actriu ha fet públic en un món, el de la cultureta catalana, que tothora imposa lliçons de moral al tot social com si visqués als núvols de la santedat ètica. Manta vegada ―quan s’escau un cas de violència de gènere o d’assetjament professional― hem sentit dramaturgs, directors i sobretot actrius alliçonant-nos sobre la necessitat d’escoltar i creure les víctimes, a causa de la seva minsa situació de poder davant de l’altri assetjador. Doncs bé; llegeixo a la nostra magnífica Llança que el Lliure ha publicat un manifest en defensa de Pasqual, signat per tota quanta autoritat teatral del planeta, un text encapçalat per signatures com les d’Espert, la Sardà, Antonio Banderas i alguns reputadíssims directors de l’escena mundial, tirallonga que, en efecte, fa molta patxoca.

No havíem d’escoltar les víctimes, actrius de la cultureta catalana?

Però el problema és que aquí no estem discutint sobre la vàlua de Pasqual com a director, que és innegable, sinó sobre els seus mètodes i la seva possible negligència en provocar que una actriu de vint anys s’hagi de fotre tranquil·litzants abans de sortir a escena. No havíem d’escoltar les víctimes, actrius de la cultureta catalana? No és prioritzar l’estructura de poder ―que Pasqual sigui un gran director, un geni, un tità del teatre, un autèntic Prometeu de les lletres de la tribu― allò que tant havíem criticat en casos com els de Weinstein en l’assetjament a qualsevol estrella de Hollywood? Em dirigeixo especialment a les dones que han signat aquest manifest: què hi ha de dolent, estimades deesses del teatre, d'escoltar allò que diu una noia de vint-i-escaig anys, pel sol fet que pot arribar a ser veritat? Per què ara, quan us heu de jugar el pa i la sal, no escolteu la víctima?

Si n’hem escoltat, de lliçonetes, de gent que ara li ha agafat una passió sensacional pel silenci. Ho comprovareu perfectament quan El Nacional pengi aquest article a la xarxa i no rebi cap resposta del món teatral català. Escoltareu, benvolguts lectors, boles de palla que s’endú el vent, talment com als westerns. Perquè obrir un debat seriós sobre el cas Pasqual implicaria justament qüestionar unes estructures de poder que no només afecten el cas de l’Andrea (a qui no tinc el gust de conèixer), sinó que concerneixen formes d’obrar que s’han mantingut durant anys al teatre català. I clar, si cau en Pasqual la cadena serà imparable i hi ha molta quota de savis a la cultura catalana que els agafaria molt de cangueli si la gent sabés com obren, més enllà de quan els fan entrevistes i es poden fer de seixantins entranyables, aquells homes que no, i ara!, això mai no ho farien. 

Ara ja podem afirmar, en definitiva, que la cultura (com la política) és un claríssim reflex de la societat. I que tot allò que alguns prediquen quan el poder ve de lluny ho callen quan els afecta el salari. Veiem com, en definitiva, l’escena s’assembla molt a la realitat. I, en aquest cas, creieu-me, no ho dic precisament com un elogi.