Després d’un ple que ha allargat exasperantment l’autonomisme, amb la seva consegüent fixació en procediments i esmenes d’absurda burocràcia, després d’un ple en què molts dels nostres diputats semblaven d’aquells funcionaris a qui els encanta veure com et falta el llibre de família quan vas a fer una gestió a Hisenda, calien les signatures, calien les firmes d’un Govern que donés la cara pel seu poble; calia veure la signatura del president Puigdemont, rectilínia com les barres perpendiculars d’una gràfica científica, calia també repassar la firma del vicepresident Junqueras, barroca com un espermatozou que es perd en l’infinit, però sobretot calia tocar d’a prop les signatures d’un grup de consellers i de conselleres que per fi han demostrat que no temen res i que volen donar la cara. El ple del Parlament era l’antic règim: les signatures, el Nou Testament.

El Molt Honorable ha signat el document amb un bolígraf de l’ONCE, on hi diu “el día de la ilusión”, el vicepresident amb un boli BIC blau de tota la vida: “BIC naranja escribe fino, BIC cristal escribe normal”, recordem els més veterans. Quan Junqueras surt de la sala on s’ha firmat la gesta, li dic en broma que guardi el bolígraf i que el posi a la venda a Amazon, on encara farà algun caler. El vicepresident riu, tot i la fatiga, com així riuen la majoria de diputats pel sí (de fet, pel sí i perquè també votis que no, si et dóna la gana), presos d’una eufòria que em sembla més que honesta. Tots els consellers han signat, però també han signat tots els diputats que han aprovat la llei del Referèndum, col·legiant així una decisió que no només havia d’ésser del president o d’un o altre partit polític, sinó de tots els diputats que te’l van prometre i que ara l’han de defensar amb ungles i dents.

La fotografia de les signatures marca el primer pas de la desobediència civil, que per a ser tal ha d’assumir no només el fet d’escarnir la norma, sinó també el possible càstig que això comporta. Mentre passejo pel Parlament, recordo amb certa il·lusió quan, fa només uns pocs mesos, a uns quants opinadors del país ens acusaven de puerils i de sonats quan defensàvem la votació que ahir va aprovar el Parlament. Ara repasso aquestes signatures i penso que no només hem guanyat els qui el defensàvem, sinó que ha guanyat tothom que podrà anar a votar el proper 1-O. Aquestes signatures són tot just el primer pas d’un camí que exigirà resistència i persistència, que no s’acaba ahir ni avui al Parlament, car exigirà la determinació del Govern en defensar una rúbrica que és sobretot un contracte social amb la gent. Si volem ser un país normal, les signatures són compromisos.

Signar un document és un acte pràcticament automàtic, que fa por de com n’és sovint d’inconscient. Però aquestes signatures d’ahir són especials, i jo avui m’entretindré moltes hores, encara, a resseguir el seu traç, en escriure de nou la línia fina que separa l’anar tirant de l’heroisme.