Un dels joves més desvetllats i intel·ligents que conec m’escriu dient-me que l’esquerrovergència li ha ofert un càrrec de confiança a l’administració pel qual cobrarà un sou quatre vegades superior al que li paguen a la petita empresa on treballa. El meu amic encara compagina la vida laboral amb els estudis i li ha bastat esmerçar una part ínfima del seu talent per sobresortir a la carrera mentre fa forat al tertulianisme i l’anàlisi política tribal (un afer que a Catalunya, ja ho sabem, demana poc més que escriure el propi nom sense faltes d’ortografia). La situació d’aquest jove no és nova; és la de molts nanos de vint-i-pocs anys que han passat ràpidament d’esprémer el seu talent a les xarxes a raholitzar-se als mitjans de la Corpo i acabar engolits a la roda del processisme com les meuques zentennials que necessita el poder polític per acabar d’anestesiar qualsevol ambició al país.

No cal ni dir-ho —però ho dic— que el meu jove amic coneix sobradament l’esperit autonomista de l’actual administració catalana, ha assumit l’engany del 9-N i l’1-O sense caure en el xantatge emocional d’antics presos i màrtirs, i entén perfectament que el govern de Pere Aragonès és igual d’independentista que la sectorial del PP d’Almeria. En el fons, els dilemes vitals ens espanten perquè allò que triem sempre és d’una claredat meridiana, per molt que disfressem els nostres dubtes d’arabescos i filosofades de pa sucat amb oli. Aquest jove sap que no es troba en la disjuntiva de fer més o menys pasta ni de prosperar al món de la política versus l’empresa privada, sinó que és a punt de decidir si es garanteix el seu espai de llibertat, per precari que sigui, o si contràriament es ven l’ànima i la llibertat per entrar a la gola del processisme polític i no sortir-ne mai més.

Molts nanos de vint-i-pocs anys han passat ràpidament d’esprémer el seu talent a les xarxes a raholitzar-se als mitjans de la Corpo i acabar engolits a la roda del processisme com les meuques zentennials que necessita el poder polític per acabar d’anestesiar qualsevol ambició al país

Responc el missatge del meu amic amb la claredat i l’exigència amb què sempre he intentat dignificar l’amistat que ens uneix: “ja saps els pros i els cons, mentre tinguis clar que entres a la roda, el teu criteri és el que compta; però la meva obligació és recordar-te que entraràs a la roda i no en sortiràs mai més.” Ens emplacem per veure’ns la setmana vinent i començo a teclejar aquest article mentre vespreja a l’Empordà i contemplo el cos de l’Alba, que s’estira al balancí mentre les cames se li arrodoneixen molsudes al ritme dels versos nietzschians que llegeix. Encenc un altre puret i penso en les balances que deuen voltar pel cap del meu estimat jove: a una banda, la satisfacció d’anar a dormir tranquil i poder dir el que li roti, i de l’altra la pagueta del sistema, amb el conseqüent piset a l’Eixample, gintònics a dojo al carrer de Bellafila i l’ombra de les noies en flor.

Els dos sabem que llegiràs aquest article i que hi ha poca cosa més a dir. Tu m’has vist sobreviure a la roda que et vol xuclar, has estat testimoni del preu que demana lluitar per la llibertat i, segurament, ara penso que deus haver entès millor que ningú les ferides i els excessos als quals m’he sotmès per mantenir-me dret. He pogut errar-me, encertar-la o caminar directament cap a l’abisme però, ja fos incinerant-me els ulls a la biblioteca o esgotant les nits de la sordidesa deixant enrere qualsevol rival possible en l’art de la caça, sempre he triat el camí disposat a deixar la terra cremada al meu pas. Puc ser un tità, anar coix a voltes i respirar cansat quan he pujat una escala poc costeruda: però conservo intacta la son i escric cada paraula sabent que em brolla dels ulls. Fins ara has parlat molt de la llibertat; ara t’ha arribat el moment de realitzar-la i, sobretot, de posar-hi preu.

Si encara tens dubtes, mira al teu voltant i fixa’t en com la pagueta ha transformat els teus coetanis en caricatures quasi perfectes de tot allò que menysprees. Jo no tinc la veritat, ja ho saps, només posseeixo la paraula. Però és meva, només meva. I això no té preu, t’ho garanteixo.