Tots els països necessiten ideals, quixotades i somnis per tirar endavant. La diferència entre la civilització i la tribu radica primer a saber-los inassolibles i a mantenir-los en l’imaginari només si aquests produeixen frenesí i ganes d’activitat en el comú de la gent. Els catalans, tot i tenir una quota de genialitat altíssima per metre quadrat, ens acostem a la salvatgia, i és així com trafiquem verbalment i mental amb idees com ara la immersió lingüística, una utopia que diu que la llengua vehicular de l’ensenyament és el català. Des de fa temps, malgrat que hi insisteixin la major part dels nostres filòlegs i sociolingüistes, sabem que la immersió no es compleix. Dit d’altra forma: que no és el cas. Per si encara no s’ha entès: que no existeix, llons. Però nosaltres fila que fila, tomba que gira, sobretot quan alguna rota enemiga ens l’ataca i hem de fer veure que defensem la quadratura circular.

Aquesta mateixa setmana el Tribunal Suprem va ratificar la sentència del TSJC que obligarà les escoles a impartir un 25% de les hores lectives en castellà. Tothom ho sap, des del conserge de l’Institut Maria Aurèlia Capmany de Cornellà a la mateixa Santa Joana de Lestonnac, i és profecia: no cal salvar la immersió lingüística dels tribunals espanyols perquè sense ells ja no es complia. I no només això, sinó que qualsevol membre fundador d’Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de l’Institut d’Estudis Catalans donaria un braç o mitja verga perquè les classes que es fan en espanyol als nostres nanos només fossin una quarta part del temari lectiu en el global del país. Això és més conegut que el Teorema de Pitàgores, l’espanyolitat dels Comuns i l’autonomisme vocacional de Pere Aragonès, però fem allò tan nostre de defensar-nos de l’acusació per molt que sigui fraudulenta.

Ja fa molt de temps que la judicatura enemiga intenta furgar en el sistema educatiu de la tribu; aquesta, de fet, és una sentència que es remunta a la llei Wert. Però sense arribar a aplicar la immersió, els nostres instituts han aconseguit marejar la perdiu legal. Primer perquè els professors –parlem clar i desagradable, com els homes– són dels nostres, i amb aquesta frase ja ens entenem. Són els mestres catalans, i no pas la nostra classe política espanyolitzada i servil, els qui han mantingut el català a uns nivells d’ensenyament que, si més no, han aconseguit que la major part de ciutadans entengui la nostra llengua. Jo d’això me’n refio molt, car si els nostres sofertíssims professors han aguantat les ingerències dels pedagogs, dels psicòlegs i la insofrible i superba ignorància de la majoria de pares i mares i totis quantis envers la seva feina, aquí no hi haurà toga ni tribunal que se’ns oposi.

Ja vaig avisar que la presumpta salvació de la llengua seria una de les excuses de l’independentisme autonomista per fer veure que penca i batalla a Madrit. Ells que són els primers a prostituir la llengua traficant amb els anhels d’independència de la nació, consentint un sistema audiovisual públic castellanitzat, amb uns nous formats que semblen ordits per a australopitecs, i deixant que el català es residualitzi a la universitat com a llengua d’ús menor

Això també és quelcom que sabem del cert, però que, degut a la nostra por endèmica a treure pit d’allò que hem aconseguit imposar, no ens atrevim a confessar. Fa temps que el sistema educatiu de la tribu, i per molts anys sigui, desobeeix les instàncies dels jutges espanyols. L’escola ha resistit, insisteixo, perquè els col·legis del país s’han blindat de falsos cosmopolites (és a dir, d’espanyols) i els mestres han defensat i batallen cada pronom feble com si els hi anés la vida. De la mateixa forma que els invasors no tenien prou policies pels votants de l’1-O, els enemics ja poden anar encarregant inspeccions i emparant-se en l’actual sentència del Suprem per revertir la dinàmica d’un centre educatiu: per fortuna, i toqueu ferro, la independència dels instituts ha prevalgut i el català, minoritzat al pati, als media i a tot arreu, s’ha mantingut mig moribund a l’aula.

Ja vaig avisar que la presumpta salvació de la llengua seria una de les excuses de l’independentisme autonomista per fer veure que penca i batalla a Madrit. I ja veieu com, de fa dies, tots els molthonorables, els honorables i els excel·lentíssims no callen amb la salmòdia de salvar el català, com si la llengua fos un peixot rar que cal allunyar dels ullals dels taurons. És així com ens venen la moto d’un percentatge en l’audiovisual o exigeixen al Gobierno de Pedro Sánchez que ratifiqui el model lingüístic català, ells que són els primers a prostituir la llengua traficant amb els anhels d’independència de la nació, consentint un sistema audiovisual públic castellanitzat, amb uns nous formats que semblen ordits per a australopitecs, i deixant que el català es residualitzi a la universitat com a llengua d’ús menor, provocant literalment l’extinció dels futurs professors de català.

Ningú no ha de blindar la immersió, així com ningú se l’està carregant, pel simple fet que la immersió —diguem-ho ara que s’acosta l’abominable Nadal— són els pares. Qui digui que defensa quelcom que no existeix, a banda de visitar el frenòpata, és doblement impostor; per maquillar el mort i per no haver-lo sabut mantenir viu. Mestres del país, continueu desobeint l’enemic, i moltes gràcies per la vostra feina. I vosaltres, politicastres, deixeu en pau la llengua, que si l’heu de salvar tal com heu protegit la il·lusió que dipositàrem a les urnes, ja ens podem passar al cantonès. Un 25% d’espanyol a les aules? On cal signar?