Si l’oligarquia independentista hagués fet cas a Jordi Graupera i l’ANC en la seva proposta de Primàries, avui ningú no posaria en dubte que el proper alcalde de Barcelona seria el cap de llista d’aquesta candidatura unitària no-nata que, lluny de ser una mera amalgama de partits, hauria nascut d’un procés obert i participatiu avalat pels ciutadans de la capital. Però lluny d’obrar distintament i clara, Esquerra i Convergència van decidir avantposar les seves respectives misèries de partit a la unitat i, per aquelles coses de la vida, Ada Colau ha passat en poques hores de regalar-nos les seves efusions lacrimals a reviure encantada d’haver-se conegut, coquetejant amb un segon mandat dels comuns en coalició amb el PSC-PSOE i amb l’aquiescència de Manuel Valls que, tal com va la política a Catalunya, pot passar ràpidament de ser el diable en persona a un antic socialista molt agradable i cortès.
La jugada pot semblar ciència-ficció i, de fet, dilluns passat ―tot just quan Colau va tocar la corneta per convocar la premsa― molts vàrem intuir que ho feia per segellar un pacte amb Esquerra, bo i abandonant la política municipal, a l’espera d’una auto-promoció al Parlament o a les Espanyes. Però l’Ada és molta Ada i, lluny de tirar la tovallola, Colau va esbroncar el motorista Maragall pel seu discurs de celebració electoral, obrint la porta a noves aventures i recordant-nos que la vàlua d’un animal polític consisteix bàsicament en l’art de ressuscitar d’entre els morts. A hores d’ara, una abstenció de part de la candidatura Valls per entronitzar Colau pot semblar risible, però ja sabem que una cosa són les eleccions i l’altra la política. I diumenge passat, cosa importantíssima a retenir en el futur, a can PSOE ni un militant li va cridar "Con Rivera no" a Pedro Sánchez. Ni un de sol, recordeu-ho.
A hores d’ara, una abstenció de part de la candidatura Valls per entronitzar Colau pot semblar risible, però ja sabem que una cosa són les eleccions i l’altra la política
No és cap secret que el líder del PSOE no aguanta Albert Rivera. Però, estimadíssims lectors, la política és sobretot l’art del poder, i per amargar-li la vida a l’independentisme (i de pas tornar-li a Esquerra l’hòstia del veto a Miquel Iceta com a president del Senat) Sánchez seria capaç de passar de creure que el líder de Ciutadans és un Abascal sense barbeta de fatxa a pensar que Rivera és un jove liberal-reformista de centre amb qui fins i tot podria jugar a tennis els dissabtes abans de fer el vermut. Al seu torn, és del tot lògic que Albert Rivera, després d’assegurar la seva presència a bona part del parlamentarisme regional espanyol ancorant-se a la dreta, pretengui fugir de la temptació de convertir-se en una marca blanca del PP i s’acosti a l’ideal catalanista de tota la vida d’un partit frontissa que ara pacti amb uns i demà amb els altres: una CiU espanyola, vaja.
En tota aquesta equació només hi falta l’amic Valls, que ja va arrufar el nas durant la campanya per les aliances de Ciutadans amb Vox, un malestar que, com ha avisat després, podria derivar en trencament abrupte. Pot semblar ciència-ficció, insisteixo, però si el pacte amb el PSC es fa realitat, Colau aconsegueix un repòquer difícilment millorable de cara als seus interessos: a banda de mantenir-se a l’alcaldia (cosa que la convertiria en l’única líder important de l’òrbita Podemos que sobreviu al cicle d’alcaldies del canvi de fa quatre anys), facilitaria la investidura de Sánchez-Iglesias a Madrit, enviaria Ernest Maragall a la paperera de la història, provocaria una crisi d’incomoditat a Ciutadans amb la desmarcada de Valls, i podria fins i tot provocar una crisi de govern entre Esquerra i el Govern Ratafia que podria acabar precipitant eleccions al Parlament de Catalunya. Flipa...
Això sí que és una puta jugada mestra, si em permeteu la grolleria, i no els moviments de triler del nostre estimat Astut. I mira que era fàcil, amics d’Esquerra i Convergència, organitzar unes primàries i assegurar-se la victòria. Però bé, en una altra vida serà.
PS.- Per cert, la jugada també és obra de Rasputín Iceta. No ens l’oblidéssim pas.