La política dels nostres temps sobreviu a través d’una dinàmica tan banal com perversa que funciona entre el discurs victimari i l’ús del boc expiatori. Del primer apartat n’hem parlat manta vegada amb això nostre de la tribu i del procés, i ara que els ex-presos polítics són al carrer s’està veient com davant qualsevol esmena als màrtirs de la pàtria, fins i tot si la fan polítics dels seus propis partits, el recurs que utilitza tot bon victimari es resumeix en la frase “tu no has passat ni un sol minut a la presó i jo m’hi he cascat més de tres anys”. El boc expiatori s’ha exacerbat durant la pandèmia i el confinament quan els governs han volgut desviar la seva incompetència traspassant-la a diferents creacions prototípiques de ciutadà irresponsable. La darrera etapa d’aquesta agonia del boc expiatori és la histèria amb què s’està culpabilitzant la joventut com la nova font de contagi massiu.
Per blasmar qualsevol col·lectiu, la primera norma és infantilitzar-lo amb presumpcions d’idiotesa. S’afirma que millennials i zentennials són la penya menys conscienciada amb els perills del virus (i tant li fot que no hi hagi un sol estudi que ho certifiqui), assumint que la seva laxitud prové del fet que els nanos encara no han passat per la infermeria i la conseqüent punxadeta. Es creu, en definitiva, que, pel fet de no informar-se pels canals habituals de comunicació, els nostres joves són una colla d’imbècils, un ramat d’inconscients i una caterva de temeraris que viuen encantats de dur el bitxo a la sang, com si els cadells no haguessin patit el confinament (de fet, han estat dels ciutadans més afectats per la delirant restricció de mobilitat i circulació, sobretot pel que fa a la seva vida acadèmica) i com si tampoc no haguessin experimentat la mort de pares i avis ofegats als hospitals.
No cal ser un geni per entendre que els joves, al capdavall, no han fet res que no estigués permès legalment per l’univers impol·lut dels adults
L’estultícia, contràriament, l’estan demostrant tots aquells que culpen els joves d’haver fotut el camp de casa en viatges on s’exercita la típica xerinola de fi de curs. No calia ser Sherlock Holmes per saber que els nostres joves tindrien ganes d’anar a tajar-la a Mallorca després dels exàmens de selectivitat i d’un any de fucking classes davant de l’ordinador de casa. I tampoc no cal ser un geni per entendre que els joves, al capdavall, no han fet res que no estigués permès legalment per l’univers impol·lut dels adults. Que, ahir mateix, la majoria de diaris del país s’adrecessin als nostres napbufs amb un paternalisme insofrible, en plan: “Va, nois, que hem d’evitar la cinquena onada, que som a punt de reactivar el virus i l’economia planetària”, com si la cosa depengués únicament d’ells i elles (perdó, i de totis) i els CAP vessessin de gent també per culpa seva resulta molt pervers.
Vista tota aquesta operació tan maldestra de cercar un boc expiatori, si alguna cosa caldria exigir als joves és una major capacitat de rebel·lia davant de fets pràcticament dictatorials com el famós enclaustrament d’uns estudiants a Mallorca, una mesura inaudita en tot Europa que alguns catxondos han titllat de “confinament forçat” per evitar descriure el que a casa, de tota la vida, hem anomenat segrest. Fixeu-vos si la mesura del Govern Balear va tenir poca traça (a banda de no fonamentar-se en cap corpus legal justificador) que fins i tot la Fiscalia dels enemics va escandalitzar-se del fet que es culpés els joves d’un contagi que podia respondre a altres col·lectius com els treballadors hotelers o els clients que gaudien d’aquest lloc de lleure. La barra lliure de l’administració per culpabilitzar és tan campant, que al final fins i tot la judicatura de l’Estat semblarà moderada.
La proliferació del boc expiatori com a mecanisme polític no és només un exercici de filosofia dominical. El cas de Mallorca mostra perfectament com pot derivar en bombolles d’excepcionalitat jurídica. I ja sabem que el poder, quan s’acostuma a un mal hàbit, no té gaire tendència a corregir-lo. Dit això, deixeu els joves en pau, que no tenen el patrimoni de la temeritat ni de la imprudència i ja han fet prou aguantant els vaivens restrictius del meravellós món dels adults sense contagiar-se de la seva histèria massiva.