Després d’una setmana creativa amb balls de xifres incloses, la darrera enquesta Òmnibus del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat ha conclòs que el 52,3% dels conciutadans no volen que Catalunya sigui independent i el 40,8% sí. Una primera lectura banal ens cridaria a felicitar a cor què vols els partits independentistes (i més en concret ERC) pel seu esplèndid resultat d’eixamplar la base. Al seu torn, també podríem agrair a l’entorn de Junts per Catalunya el seu esforç per institucionalitzar el ridícul polític més espantós, de la desobediència amb marxa enrere de Laura Borràs en l’afer d’aquell diputat cupaire del qual ja no en recordem ni el nom (la presidenta, per altra banda, pot acabar tocada de mort o inhabilitada per la justícia), fins a la darrera performance del Poc Honorable Quim Torra després de plantar el tribunal de justícia que l’ha acusat de desobediència i a qui el gran vividor de la tribu, digui el que digui, acabarà pagant la multa i acatant.

Tot això és d’una solidesa incontestable i fa que la parròquia, és lògic, vagi adonant-se lentament de l’estafa i l’escassa qualitat moral dels seus aparents líders. Al seu torn, fins i tot un sociòleg de caliquenyo sap que els percentatges d’auge de l’independentisme han variat a l’alça quan aquest mostrava més determinació i sentit democràtic, i és així com abans de l’1-O (un acte clar i distint d’exercici autodeterminatiu) els percentatges del sí varen disparar-se. Això explica també, com no em cansaré de recordar, el fet que el referèndum fes cagar de por les oligarquies indepes, conscients que els seria molt difícil de pervertir la força d’un acte que, com el temps ha demostrat, els enemics no pogueren contrarestar ni tant sols amb l’ús de la violència. La cosa, per tant, és de parvulari: com més determinació i claredat demostra un moviment, més s’imposa i eixampla l’efecte.

Fins i tot un sociòleg de caliquenyo sap que els percentatges d’auge de l’independentisme han variat a l’alça quan aquest mostrava més determinació i sentit democràtic, i és així com abans de l’1-O (un acte clar i distint d’exercici autodeterminatiu) els percentatges del sí varen disparar-se.

Dit això, i per esvair la temptació de flagel·lar-se o plorar (encara més) la derrota, afirmo honestament que, vist el panorama, que a Catalunya hi hagi un 40,8% d’independentistes és una meravellosa notícia. De la mateixa forma que esdevindria un èxit esclatant tenir un 40,8% o fins i tot un 20%, de pacifistes si aquest moviment tingués com a portaveus Vladímir Putin o la Peppa Pig, que l’independentisme encara disposi d’una massa sòlida de votants després d’haver passat per l’Astut, l’escàpol, l’activista de la pancarteta, i ara al pobre Aragonès resulta tota una heroïcitat. De fet, qualsevol xifra que superés el zero, després d’haver hagut de suportar tota aquesta caterva de pallassos i de mentiders compulsius, hauria d’implicar litres de xampany i gasto desaforat en restaurants. Les xifres tenen un context i aquest 40% resistent és més valuós que l’exèrcit rus.

De fet, aquest percentatge encara guanyarà més pes quan, en els propers comicis, la partitocràcia indepe encara provoqui més abstencionisme de la base electoral. Per molt que el nombre de diputats i de regidors romangui idèntic, els electors cada vegada diferenciaran més la idea que els mou i els motiva d’una classe política que l’ha vehiculada amb tanoqueria i fraudulència. L’independentisme no només és lluny de perdre, sinó que està guanyant un múscul de saviesa molt important de cara a la represa d’un conflicte nacional que ni els moderats ni els oblidadissos podran amagar sota l’estora. Cada dia que passi, les contradiccions dels partits es faran més evidents i la seva existència fake provocarà una dinàmica d’autodestrucció imparable. Els estirabots (i la retirada municipal) de Gabriel Rufián només és un avís del campi qui pugui que irromprà ben aviat al conclau.

Fins i tot un processista intel·ligent com Toni Soler ha acabat escarnint els polítics amb el mateix verb que servidor emprava als articles fa tot just quatre anys, quan la majoria dels lectors m’acusaven de tenir poca empatia amb els màrtirs i d’escriure per fer oposicions a columnista de l’ABC. Doncs bé, tot i que en Soler i companyia se’n cardin de la cort com el simple bufó que treballa per solidificar-la, la majoria d’independentistes abraçaran el discurs crític contra el processisme ben aviat i, si la meva generació aguanta el tipus i els joves més desvetllats de la tribu deixen de perdre el temps a Instagram, l’ordre de les coses podrà subvertir-se i tindrem una certa diversió assegurada. Perquè aquest 40,8%, i tant li fot si és menys, vol dir que continuem vius a pesar de tanta estafa i que la gent, mal que els pesi als partits, al final té la decència de no voler ésser tractada com si fos gilipuà. És comprensible.

L’independentisme va guanyant. Diguin el que diguin. I si la musculatura i el magí ens aguanta, no ens ho tornaran a fer.