Els aparells ideològics de l’estat espanyol creuen definitivament guanyada la partida a l’independentisme, sobretot d’ençà que Carles Puigdemont cometé l’error de no dur l’1-O fins a les darreres conseqüències endegant un procés de rebel·lió política i ciutadana de defensa institucional. Des de Madrid opinen, amb certa raó, que per tal de posar fi a qualsevol futura temptació de trencament els ha bastat amb una aplicació tèbia de l’article 155 i la desarticulació del govern dit colpista. El pla, de moment, sembla funcionar-los de meravella: Esquerra viu més il·lusionada que mai amb la promesa d’esdevenir la nova Convergència i Unió, i Junqueras veu com les enquestes li somriuen. Mentre Rufián continua fent el seu particular xou al Congreso, l’esperit sant de Lledoners ja és el nou home de seny de la tribu, a banda de controlar els mitjans de comunicació amb una traça quasi pujolista.

Tot això està molt bé, però l’important és veure què se li escapa a cadascú en aquesta jugada. Primer a Esquerra, inconscient del fet que, per molt que guanyi enquestes i la majoria independentista s’eixampli lleugerament, si fa de Convergència i mercadeja amb les il·lusions dels seus electors com van fer Mas, Puigdemont i Torra, acabarà igualment espedaçada i estèril. Us imagineu un electorat indepe majoritari (i radicalitzat) davant la perspectiva que Ernest Maragall permeti a Colau romandre al tro barceloní? Penseu que a la gent a qui s’exigí trencar-se la cara l’1-O i que va protegir les urnes s’empassarà com si res un tripartit amb els comuns i el PSC del 155? A la penya li pots demanar paciència, però quan la tractes excessivament de tanoca acostuma a emprenyar-se. Aneu-vos fiant de La Vanguardia, amics republicans, i ja veurem com acabeu.

Esquerra i la Convergència de sempre lluitaran per domesticar l'impuls ciutadà i pactar amb l’Estat una neo-autonomia

Però els espanyols tampoc acaben d’entendre que, si bé han guanyat la lluita política, encara no ho tenen tot al sac. Primer, perquè l’Estat ha empoderat (ecs) àmbits del seu confort com ara el judicial, que comença a escapar-se’ls de les mans. Aquesta setmana passada, per exemple, la judicatura s’ha negat a acceptar el pacte Sánchez-Casado per entronar Marchena. Això no és només cosa de cadires: de fa temps, els jutges espanyols (la majoria dels quals, i sempre que no es toqui Catalunya, actuen amb força independència) han començat a passar el rasclet a la impunitat dels dos grans partits polítics estatals. Primer fou la Gürtel, que s’emportà Rajoy i que encara té una desena de causes obertes, i ben aviat serà la sentència dels ERO d’Andalusia, amb un frau encara superior al del PP, qui posi el govern Susana Díaz en escac, per molt bé que li vagin les actuals eleccions.

Hi ha, per tant, un doble moviment que ara per ara és una incògnita. Primer, la desintegració del poder tradicional de l’Estat, que encara serà més delirant si atenem la lluita fratricida entre els partits de dreta, amb la hipotètica aparició de Vox al parlamentarisme espanyol. Això no és un tema menor i, si com vaticina algun economista, encara ens resta veure de nou rebrots de crisi econòmica, la disbauxa encara pot animar-se més. Per altra banda, l’independentisme podrà mantenir la seva presència intacta (o lleugerament enfortida) al Parlament, però no és gens casual que la preocupació per alliberar els presos polítics es combini amb iniciatives ciutadanes que demanen nous lideratges i més valentia als polítics de la tribu. Esquerra i la Convergència de sempre lluitaran per domesticar aquest impuls ciutadà i pactar amb l’Estat una neo-autonomia.

Però la gent, qui sap, potser va per una altra banda i ens sorprèn a tots, de la mateixa manera que va ser el poble qui passà per sobre dels interessos dels polítics que només conceberen l’1-O com una forma de pressió a l’Estat. Qui sap si, al final, guanyarem la partida a l’enemic a pesar de nosaltres mateixos...