La generació que s’ha vantat durant lustres de dur la Transició democràtica a l’Espanya contemporània fou molt hàbil resguardant fins a dia d’avui alguns dels antics nuclis de privilegi polític ordits pel franquisme amb l’objectiu d’assegurar-se una vida pròspera i continuar remenant les cireres dels aparells ideològics de l’Estat. El “tap generacional” del 78, que inclou des dels coetanis de Joan Carles I fins a les quintes polítiques que van de Felipe a Aznar, ha estat prou estudiat en àmbits com la judicatura, l’alt funcionariat, el periodisme o les humanitats. Els intents per tombar-lo han estat debades i, veient com Podemos s’ha empassat la fuga de l’emèrit al desert o com l’independentisme ha acceptat barallar-se per les engrunes del sistema autonòmic, aquella antiga pretensió de “trencar el forrellat del règim del 78”, més que una voluntat naïve, ara ja només pot repetir-se com a acudit.

En l’àmbit intel·lectual, jo vaig viure el tap del 78 en un sistema universitari gerontocràtic que aconseguí deixar fora del discurs públic els intel·lectuals que ara voregen la seixantena, una quinta de filòsofs i escriptors més que competent (que féu mans i mànigues per superar l’ètica tomista-marxista dels monjos que dominaven l’acadèmia), però que va acabar castrant-se de fatiga, abocada a un resistencialisme estoic de tres al cuarto. Entre els meus professors més notables hi havia independentistes que han acabat inclinant-se davant Felip VI a canvi d’un Premio Nacional, revolucionaris de saló que ens animaven a ocupar les fàbriques i que han acabat aplaudint les porres de l’1-O, i feministes que han sufragat la masia de Sant Antoni de Calonge a base de conferències al CCCB que regurgiten els apunts de Butler for dummies. Eren bons pensadors, però els va matar la por.

Servidor forma part d’una generació “del desengany”, que va créixer en plena expansió de l’optimisme olímpic (“À la ville de... Barcelona”), va polititzar-se durant els anys del procés i finalment, tot just quan havia d’oferir el millor de la seva maduresa i coneixements al país, hagué d’entomar el pitjor de la crisi econòmica del 2006 i és a punt de viure’n una de dimensions inaudites. Jo formo part d’aquells nanos prou idiotes per creure que viuríem tan bé com els nostres pares, que ens hem adonat  massa tard que l’independentisme era la veritat però el procés era mentida i que haurem de sobreviure sense nòmina i com a autònoms mentre Ferran Mascarell i Artur Mas es jubilaran als noranta anys cobrant de la mamella pública. Queixar-se seria d’imbècils; podríem haver canviat les coses però, ganduls, hem confiat els ideals més alts als homes més petits.

No, nosaltres tampoc trencarem el forrellat del 78, que morirà com Franco, al llitet i amb el sou del consell d’administració al calaix

Tampoc cal fer el ploramiques ni l’ofès, que és l’especialitat de la tribu. Comptat i debatut, ens en sortirem i podrem acabar vivint en un país sense el mínim interès cultural però on tothom, més o menys, encara podrà fer una mica el que li roti. No guanyarem cap medalla ni veurem places públiques amb el cognom penjant, però haurem tingut la gràcia d’escriure i viure com hem volgut, encara que la nostra llibertat sigui purament ermitana, d’hortet volterià. No, nosaltres tampoc trencarem el forrellat del 78, que morirà com Franco, al llitet i amb el sou del consell d’administració al calaix. És per això, perquè si més no hem d’administrar la nostra derrota amb una certa murrieria, que d’ara endavant hauríem de treballar perquè els joves que ens segueixin no caiguin en els nostres mateixos errors. Cal posar la banya, en definitiva, perquè qui ens segueix se n’acabi sortint.

L’últim servei que trama “el tap del 78” és convertir el nostre jovent (que ja no és una generació “de la decepció”, perquè ha nascut sense cap mena de perspectiva de futur ni d’esperança) en una quinta perpètuament infantilitzada i banal. Als nuclis de poder, penseu-hi bé, ja els està molt bé que després de l’aparent sotrac de l’1-O els joves catalans ara acceptin naturalment la seva condició de youtubers i de cheerleaders del camp de concentració. A diferència de la majoria de nostàlgics i de ploms, jo no considero que el mal gust sigui l’estètica de la generació que et segueix; entre els millennials i els centennials hi ha escriptors, periodistes, músics i pensadors que ens regalaran moltes tardes de gaudi. Però que vagin amb compte, perquè el forrellat ja s’ha fixat en ells i ha començat una operació per infantilitzar-los a perpetuïtat.  Que no ho oblidin: a Catalunya, es mata minoritzant-te l’edat.

Els ideòlegs del forrellat volent que les generacions del futur creixin en un país al qual ja li estarà bé viure en una adolescència permanent, que es disculpi per xerrar en la seva llengua i on la crítica cultural es fixi en l’horòscop i les revistes del cor. Seguint el nom d’un podcast fantàstic que presenten unes jovencelles molt desvetllades, el règim ha començat una campanya perquè tothom se senti a gust i ironitzi amb la seva pròpia condició de gent de merda. Aquesta és la seva última voluntat i, si fem cas a com els nostres joves obeeixen el dictat de qui mana, se n’estan sortint de meravella. A les darreres municipals, en Graupera repetia sovint als pacientíssims ciutadans que l’escoltaven un eslògan que el temps ha fet clarivident: “Tu no ets un merdes.” La seva proposta política es basava justament a trencar la infantilització i tractar tothom d’adult; ja sabeu com va acabar la cosa.

A nosaltres ens va matar la comoditat i l’engany dels nostres homes de negre. Estimats joves. Si cal menyspreeu el que escric, passeu-me pel damunt com una allau o encardeu-vos-en tot el que calgui. Però sobretot recordeu això i reaccioneu, que ja feu tard: vosaltres no sou gent de merda. Els dolents us observen i són a punt de comprar-vos: no ho permeteu.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Sense futur
Opinió Sense futur Bernat Dedéu
Cultura i poder
Opinió Cultura i poder Bernat Dedéu