L’esport és art tan banal com la majoria d’éssers humans, i és així com sovint pot resumir el present d’un col·lectiu i fins i tot d’una nació amb una traça corprenedora. Abans d’ahir, causava un cert goig masoquista admirar els rostres dels jugadors del Barça després d’haver rebut una pallissa jeràrquica del Bayern, amb aquells ulls de qui se sap en decadència sense acabar de poder explicar-se’n la causa. Quan sembla que el destí o l’enemic ens ha deixat en pilotes, els humans fem allò tan covard d’excusar el nostre mareig en la indeterminació de les excuses, i ens inventem uns temps molt convulsos, ens escudem en la precarietat del món i ens plau figurar-nos l’univers com una voluntat cega on ningú no acaba de ser responsable dels fets. Però és mentida; mal al que ens pesi, tot té una causa, l’ara és fruit de les nostres decisions pretèrites i la sort només la reclamen els perdedors.

En el cas del Barça, allò d’ahir també és la culminació d’una suma d’estultícies perfectament explicables que rau en el pitjor enemic del club, uns socis d’un coeficient mitjà semblant al d’una larva, una comunitat de cum laude que han escollit ésser representats per aquest pobre èczema que es fa dir Barto, un pobre nano que al món de la normalitat no passaria de conserge, i també per una junta directiva tan corrupta i nauseabunda que fins i tot pagava perquè els robots de Twitter parlessin malament dels seus opositors. Fets, decisions, responsabilitats... com així s’ha d’anomenar l’assassinat que representa fer jugar el millor artista de la història (només equiparable a José Tomás) envoltat d’uns tolits de preu altíssim que només s’expliquen per les comissions que reporten als dealers del negoci. Si ahir encara algú es preguntava per què, que faci memòria i després vagi a plorar.

Deia que l’esport sovint és un mirall perfecte del país, i Josep Maria Bartomeu forma part d’aquesta mateixa Catalunya que ha viscut sempre amb l’incentiu d’empatar, tan altament representada per l’inquilí molthonorable de la Generalitat i per una sèrie de consellers com la replicanta Budó i la ploranera Vergés que no passarien ni la primera ronda d’una entrevista de feina a una empresa. Hem deixat el nostre albir en mans d’aquesta gent funesta i ara no podem tenir la barra de preguntar-nos per què ens han cardat vuit gols, ni per què ens van tombar un referèndum amb la simple força de quatre porres i un tribunal inquisidor. La seva ineptitud també ha estat la nostra condescendència, car hem preferit plorar el mossèn engarjolat i l’escapista de Waterloo que no pas demanar-los explicacions ni fer-los complir les promeses. Què ha passat? Grans aspiracions, homes nans.

En el grau que vulguis i amb els matisos que vulguis, però d’aquesta decadència en som coautors

La mirada dels culers avui s’assembla molt als ulls dels conciutadans quan vaguen perduts pel carrer. Tothom canta la decadència i espera el cataclisme, i la particularitat d’aquest nostre temps és que el comú del país sap que la decadència és el futur mateix, la possibilitat d’un temps que canviï les coses, encara que sigui a pitjor. El confinament (i l’autoritarisme que se n’ha derivat) ens ha condemnat a una espècie de present continu on l’única notícia resulta l’escampada diària del virus i saber quina serà la nova pensada dels mandataris per excusar la seva incompetència. Avorrits de nosaltres mateixos, ens estem avesant a renunciar a la possibilitat d’un avenir, sigui dolç o terrible, i ja ens sembla impossible imaginar un esdevenidor, així a seques. Presoners d’un temps en blanc, el dia de demà ha deixat de ser una possibilitat; és únicament la suma d’un nou clic absurd al calendari.

Ara tothom plora... i els coetanis es pregunten fent positures transcendents: “com collons hem arribat fins aquí?”. Doncs amic, hi hem arribat per mèrits propis i en som responsables últims. En el grau que vulguis i amb els matisos que vulguis, però d’aquesta decadència en som coautors. Vam decidir que ens representessin individus d’una petitesa alarmant, creguérem les seves falòrnies i alguns encara no teniu prou valor per titllar-los de mentiders pel simple fet que els enemics els han castigat d’una forma tan injusta com mesella. Tot això ho vam fer nosaltres; hi ha qui va caure del cavall fa lustres i hi ha qui ho farà demà, però la nostra parsimònia és una partícula de la signatura d’aquest contracte que hem establert amb el cataclisme. De la mateixa faisó que vuit gols no poden sorprendre ningú, tampoc ningú pot exclamar-se d’aquest present condemnat a repetir-se matant el futur.

No m’acusis de pessimista, estimat lector, perquè tu saps més bé que jo que el demà és tan ombrívol que no goses ni pensar-lo. Fas bé d’arrapar-te a la sorra i resar perquè aquesta cervesa calenta que xarrupes et duri fins a l’infinit. Gaudeix-la bé, que venen temps d’aigua de grifo i manta elèctrica. I espera’t, que només ens han començat a treure unes unces de llibertat. Ara la màquina no s’aturarà, i d’aquí a ben poc trobaràs a faltar fins i tot estar tancat a casa amb la costella i els descendents.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Tian Riba
Opinió De Fawkes a Dalí Tian Riba
Emília Olivé
Opinió La ciutadania immodèlica Emília Olivé