Una de les moltes i dramàtiques conseqüències d’ésser un poble que compra llibres només durant un dia com el d’ahir (d’una forma compulsiva i sense llegir-los, of course) i de tenir un sistema periodístic de crítica literària-assagista-cultural pràcticament inexistent és la de no posseir una noció bàsica de què ens estan explicant els nostres escriptors; dit d’altra forma, de no disposar de cap clau de volta interpretativa de la nostra literatura i, en últim terme i sense tanta pedanteria, de no saber què coi diuen les plomes que pretenen retratar-nos com a societat o suma d’individus. Afirmo que la mancança és terrorífica perquè la literatura –especialment la novel·lística, com saben molt bé els americans– resulta no només un dels miralls fonamentals que expliquen la història d’una tribu, sinó també un tant per cent enorme del pedestal en què es fonamenta la seva mística.

De fa un parell d’anys, molts dels nostres escriptors (llegiu La casa de foc by Serés i Sola de na Gurt) han situat els seus personatges en l’òrbita robinsoniana del subjecte que fot el camp de la ciutat per trobar sentit a la crua natura, lluny del caos de la vida urbana. El revers d’aquesta fugida l’hem trobat en una espècie de bildugnsroman familiar que utilitza el sotabosc dels matolls per retrobar-se amb la carnassa més essencial de les emocions humanes (acosteu-vos a la poesia de Guilleries d’en Ferran Garcia o torneu a un bon llibre; Canto jo i la muntanya balla d’Irene Solà). Hom ha parlat, en sordina, d’un retorn a la literatura rural i a les relacions de poder més nues que hi ha a l’origen del contracte social, filtrades en la influència filosòfica de dos tòtems; Víctor Català i Mercè Rodoreda, una línia que culminaria, passant per Faulkner, en Terres mortes de la genial Núria Bendicho.

M’hauria de rellegir tots aquests llibres (no puc, per manca de temps i de diners) i no tinc cap expertesa en sociologia de la literatura, però diria que si existeix un leitmotiv comú en aquesta literatura no s’ha de pensar en la dicotomia urbà-rural sinó que allò a analitzar és precisament aquesta pulsió per la fugida emparentada per la recerca d’un relat personal en el desert d’aquesta nostra Catalunya del postprocés i d’un món que s’acaba (aquest ocàs és el protagonista real de la millor novel·la dels últims anys; Els angles morts de Borja Bagunyà). A banda de la literatura de casa nostra, resulta simptomàtic que les generacions més joves de lectors (i especialment de lectores femenines i feminitzades) busquin escalf en uns relats tan extemporanis com els de la literatura victoriana. Més que fugir per trobar el grau zero del jo, diria que tant literats com lectors viuen assedegats de moral.

L’objectiu de la política junquerista-pujolista és clar; traumatitzar els catalans perquè acabin promovent una literatura moral que s’assembli perillosament a l’autoajuda i en què la fugida del subjecte acabi isolant-lo en la recerca patètica d’una autosuficiència de segona residència.

Fent filosofia de tres al quarto, resulta absolutament normal que, després de l’estafa independentista i davant la destrucció de tot allò que als membres de la meva generació els semblava sòlid (política, universitat, cultura cívica, etc.), els personatges de la novel·la catalana siguin uns badocs sense fonament cultural que van a fer autoteràpia vora el foc, assaltats per escarabats. Aquesta compulsió per trobar una ètica sòlida després de la confusió l’ha entesa perfectament un dels humanistes més malèfics del nostre país, Oriol Junqueras, que ahir firmava exemplars del seu (sic) llibre Contra l’adversitat, un text d’autoajuda que té com a nobilíssima fita superar les contrarietats i les mentides provocades per la mateixa classe política que representa tan bé el seu propi autor (és l’únic llibre dels que us cito que no llegiré; com entendreu, no vull ni tocar llibres escrits per negres).

Que el Pujol del segle XXI perverteixi el discurs moral d’una forma tan matussera i descarada mentre els nostres escriptors lluiten per edificar alguna cosa autèntica de les runes del país marca una tensió cultural que, diria, es radicalitzarà d’una forma exagerada els anys vinents. L’objectiu de la política junquerista-pujolista és clar; traumatitzar els catalans perquè acabin promovent una literatura moral que s’assembli perillosament a l’autoajuda i en què la fugida del subjecte acabi isolant-lo en la recerca patètica d’una autosuficiència de segona residència. Planyo els nostres escriptors, perquè la temptació per junqueritzar-se serà tremebunda i hauran de resistir l’embat perillós de l’autocomplaença i la cursileria quan afrontin la pàgina en blanc. Desitjo, honestament, que se’n surtin, perquè si a banda d’una política putrefacta hem d’aguantar una narrativa d’autoajuda acabarem fregits.