La política catalana ha entrat en una nova era d’atlètica creativitat en la qual, si no canvia molt la cosa, els discursos delirants aniran allunyant-se dels fets objectius cada vegada amb més alegria. Ahir mateix, l’enfortida Elsa Artadi declarava al Via lliure de Rac1 que Junts Per Catalunya no tenia cap mena d’intenció d’ajudar a investir Oriol Junqueras “perquè seria entrar al marc mental del 155.” L’argument és curiós, vista la indefensió i la facilitat amb què el sobiranisme no només ha acatat de facto aital article (concorrent a unes eleccions convocades per Rajoy i permetent que la Generalitat fos intervinguda amb la facilitat del ganivet que perfora la mantega), sinó també més palesament en les declaracions judicials dels líders independentistes, que reconegueren obertament el caràcter simbòlic de la proclamació del 27-O i la seva nul·la intenció de construir una veritable república.

Les contradiccions amb què els juntistes van concórrer a les eleccions (“Que torni el president legítim!”, “O Puigdemont o res!”) es palesaran cada dia que passi, més encara vist el gest de Rajoy de convocar el Parlament el proper 17 de gener. Breument es demostrarà que, si hom vol preservar viva la flama simbòlica de la presidència, al Molt Honorable 130 li escaurà molt millor viure a Brussel·les en llibertat condicionada que no pas a una garjola de la meseta, per molt injust que ens sembli tot plegat i independentment que Junqueras acabi lliure. Sigui com sigui, també es va demostrant tossudament com, lluny de la voluntat de tornar a establir un full de ruta creïble que accepti les mancances i els fracassos anteriors i tingui més esperit resolutiu, la propera legislatura del Parlament serà una lluita per restituir els instruments polítics que va generar l’autonomisme del 78.

L'any que ve serà el del 155, un article que ja pot retirar-se o posar-se en quarantena però que continuarà regint la vida política catalana com a simple amenaça latent. Paral·lelament, el rasclet de la judicatura no tindrà aturador: ens agradi o no, Pablo Llarena s’ho passarà pipa escorcollant tots els documents i preparatoris del full de ruta cercant d’imputar fins i tot els propietaris de la copisteria que els va imprimir. Amb un Parlament sota l’amenaça permanent d’una sentència inculpatòria, i davant l’absència de Puigdemont, podem veure investit president un actual conseller-sub judice. Comptat i debatut, l’any del 155 tindrà una cosa molt positiva: lentament però inexorable, els ciutadans veuran que a la política catalana li hauria sortit molt més a compte aplicar el referèndum (tot i fracassar) que no pas no intentar-ho i veure’s reprimida amb la mateixa força.

Davant d’aquest estat de coses, tant la ira com la nostàlgia em semblen opcions estúpides. Nogensmenys, diria que servidor i la meva generació ens passarem els que haurien de ser els millors anys de la nostra vida en una espècie de situació semblant a la de les acaballes del franquisme, lluitant per la restitució d’una Generalitat autonòmica (a saber, sempre intervinguda des de Madrid), amb el consol de victòries culturals simbòliques com ara la pervivència de l’escola en català. Com em confessava fa pocs dies un amic, hi ha el perill que la república s’acabi convertint en un ideal platònic d’allò que va poder ser i sempre tindrem a tocar, pas a pas; però mentre l’independentisme visqui en aquest marc, s’imposarà la política de l’anar tirant. No són pocs els col·legues que, de fa setmanes, m’han expressat la intenció de fotre el camp de Catalunya per treballar a l’estranger.

Mentre l’any del 155 s’acosta, la judicatura espanyola ha alliberat Jordi Pujol Jr., el dinamitzador de l’economia, per deixar ben clar a les elits catalanes que, si es porten bé i es dediquen a no fer ombra al capitalisme madrileny, aquí tothom viurà en pau i les empreses del país podran tornar a viure de les engrunes del sistema. I qui dia passa, any empeny. Que tingueu una molt bona entrada d’any.