La Vanguardia ha publicitat l’espionatge del CNI a Ernest Maragall per ajudar-lo a esdevenir alcalde. Al Comte de Godó i Jordi Juan no els emociona del tot un govern republicà a la capital, però han decidit canalitzar l’odi de les elits barcelonines contra Ada Colau amb un endorsement a l’Ernest, fatigats de l’amateurisme de Junts (i els seus candidats de palla) i també conscients que a les properes municipals no hi haurà un Manuel Valls que pugui salvar l’alcaldessa. Algun lector em sortirà amb la mandanga segons la qual aquesta és una forma ben estranya de mostrar suport a un candidat: els recordo que som a Catalunya, una terra en què per sobreviure els polítics només poden aferrar-se al greuge i plorar la ferida. Així Maragall, que fins fa pocs dies dormia la sesta en la més absoluta irrellevància i que ara ha pogut treure el cap abanderant el dol del greuge per recordar-nos que estava viu.

Honorant el seu pensament colonitzador i profundament mandrós, els cenacles econòmics de la nostra ciutat han vist finalment que els surt més a compte fer manetes amb un alcalde sociovergent de tota la vida que no pas empantanegar-se amb la creació d’una alternativa netament espanyolista que faci llufa. A hores d’ara, tothom sap que Esquerra abraça l’autonomisme amb un frenesí fora mida; és per això que a republicans i espanyolistes els ha anat de conya que algun catxondo del CNI es pensés que l’Ernest, d’haver guanyat l’alcaldia fa tres anys, hauria fet alguna cosa semblant a re(declarar) la república catalana. L’espionatge polític a Maragall és tan indigne com qualsevol intromissió il·lícita en converses privades; però el fet, per cosis de la vida, pot convertir-se en un impuls electoral de primer ordre. En aquest punt, cal reconèixer-ho, a Can Godó saben el que fan.

El més graciós de tot plegat és que l’Estat hagi esmerçat tants recursos en espiar un alcaldable tan inofensiu com Maragall i que, al seu torn, l’Olimp econòmic de la nostra estimada capital hagi trigat tants anys a veure com l’Ernest representa millor que ningú els seus interessos

Dit això, la nostra classe política ha aconseguit que afers gravíssims com el Catalangate (ara també el Barcelonagate) acabin essent foc d’encenalls. Si en el primer cas l’espionatge contra Pedro Sánchez eclipsà les (legítimes) denúncies de l’independentisme, ara Maragall ha tingut la brillant idea de no limitar-se a ploriquejar tot acceptant el regal que li han fet els ambaixadors de l’Estat a Catalunya; contràriament, l’Ernest ha pensat que calia acusar veladament Ada Colau de beneficiar-se d’aquest espionatge. Els nanos d’Esquerra no n’aprenen mai: encara no han entès que si hi ha algú al planeta Terra que aprofiti qualsevol unça de discurs victimari per respirar aquesta és l’alcaldessa de Barcelona. Més llesta que el pa, Colau no només se n’ha desmarcat, sinó que aprofitarà la passada per presentar l’Ajuntament en qualsevol causa contra l’espionatge de Pegasus.

Comptat i debatut, el més graciós de tot plegat és que l’Estat hagi esmerçat tants recursos en espiar un alcaldable tan inofensiu com Maragall i que, al seu torn, l’Olimp econòmic de la nostra estimada capital hagi trigat tants anys a veure com l’Ernest representa millor que ningú els seus interessos. Resulta divertit, i no només perquè ens trobem davant un polític que continua essent bàsicament un federalista convençut, sinó perquè la burgesia de la nostra ciutat no trobarà mai un millor ambaixador del seu clan. Ben mirat, els defensors de la seva candidatura s’hi hauran d’esforçar de valent, car si l’Ernest és incapaç d’aprofitar favors com la portada de La Vanguardia i el malestar ciutadà envers Colau per apoderar-se de l’alcaldia, el següent pas serà apel·lar directament a l’esperit de Santa Eulàlia. Els nostres polítics estimen tant la derrota que ni aprofiten l’almoina dels enemics.

Tota aquesta falòrnia, evidentment, és ben aliena al futur de Barcelona i a la seva prosperitat, tenallada entre una administració com l’actual, que la vol pobra i espanyola, i uns aspiracionistes d’Esquerra que la somien autonomista i un pèl més pija. Així estem, en definitiva, sota la perspectiva d’un alcaldable model Biden que ha treballat més de mig segle a les administracions i que només té un avantatge: haver creat les estructures profundes de l’Ajuntament i conèixer-les més que a la seva pròpia família. Espanya vol Maragall d’alcalde i és natural: ell va idear una ciutat que es venia com a capital d’Estat, amb una pàtina de superioritat intel·lectual, però que vivia sotmesa a les arbitrarietats de l’Estat. Per saber tot això, és evident, no es necessita l’ajuda de cap espia.