Per aquelles coses de la vida, el referèndum acordat, pactat, requetelegal, legítim i amb totes les garanties del món mundial i extraplanetari perquè els catalans decidim sobre això nostre de la independència (si pot ser, sense que la policia ens cusi a hòsties) ha caigut per art de màgia de l’agenda política de Podemos el primer minut de la flamant coalició governamental Pedropablo. De fet, Catalunya ha tingut el privilegi indiscutible d’exercitar l’art de la xerrameca dels autors d’aquest nou pamflet d’esquerres que assegura “tenir com a prioritat la convivència a Catalunya i la normalització de la vida política. Amb aquesta finalitat, diu el Gobierno amigo d’ERC, es fomentarà el diàleg a Catalunya buscant fórmules d’entesa i trobada, sempre dins de la Constitució”. Vaja, que Podemos i els comuns no només han renunciat al referèndum, sinó que compren la tesi del Club 155 segons la qual Catalunya pateix un problema convivencial i que la vida política no hi és del tot normaleta. Realment, els espanyols cada dia són més creatius insultant la colònia.

Però bé, tot això ja sabíem que tard o d’hora passaria, com també podem esperar una autèntica cascada de creativitat dels diputats republicans al Congrés quan s’hagin d’abstenir en la investidura de Sánchez, apel·lant a ves a saber quin mal menor (i de pas fent oblidar la repressió policial que hem viscut aquests darrers mesos). Afortunadament, tant l’esquerra espanyola com la catalana tenen un espantall perfecte per justificar el pacte entre els qui fa poc no dormien tranquils i aquells qui els anomenava carceleros: l’emergència de Vox i l’auge de la política d’ultradreta serà l’excusa ideal perquè els indepes més farsants oblidin els cent anys de presó dels seus companys, el dolor dels exiliats i etcètera. Qualsevol crítica a la futura moral de saltimbanqui, no ho dubteu, serà resposta amb idèntica cançoneta: som independentistes però també ens escandalitza la pujada del feixisme a Espanya, abans Sánchez amb Podemos que no Abascal i la ultradreta. Preparin-se, en definitiva, per entrar a l’era d’allò que els cursis anomenen lluites compartides.

L’emergència de Vox i l’auge de la política d’ultradreta serà l’excusa ideal perquè els 'indepes' més farsants oblidin els cent anys de presó dels seus companys, el dolor dels exiliats i etcètera

La cosa té una gràcia enorme, perquè de fet un dels factòtums del creixement de Vox ha estat el mateix Pedro Sánchez qui, amb una irresponsabilitat superlativa que no ha tingut cap altre president de la UE, ha donat peixet als d’Abascal amb la simple intenció de perjudicar el PP (fa de mal recordar, però el líder socialista fins i tot va exigir la presència de Vox als debats electorals del passat abril!). Amb la pèssima campanya abstencionista de Susana Díaz i l’actitud del president espanyol, la ultradreta ho ha tingut tot a favor per campar lliure, i més encara quan al conservadorisme de Madrid ja no li feia cap mena de falta comptar amb el ninot Rivera. L’espantall, en definitiva, se l’han creat ells solets, com el PSOE i Podemos han perdut quasi un milió i mig de vots plegats per la seva incapacitat pactista, alimentant de passada un clima d’antipolítica que pot esdevenir molt perillós. Ells han creat el monstre i, de fet, encara seran prou imbècils com per alimentar-lo a base de convertir-lo de facto en el primer partit de l’oposició al Congrés.

Bé, tot això és un problema per als espanyols i ja se’l confitaran. A mi, que com sabeu soc un hiperventilat i un frívol, em preocupen altres coses, situacions tan delirants com ara tenir partits independentistes que ajudaran a investir administracions i presidents que empresonen els seus propis líders i que assumeixen feliçment l’ocupació policial del país que diuen representar. Però són coses meves, no em feu cas: segur que ben aviat hi haurà un relator que me les aclareixi i ho arregli tot.