En el darrer bienni, els Estats Units han viscut una controvèrsia pedagògica (i, per tant, política) de primer ordre arran de l’ensenyament de la Critical Race Theory a les escoles. Popularitzada, entre d’altres, per l’advocat i activista negre Derrick Bell, la CRT (a saber; l’estudi de la història nacional emfasitzant-ne la petja del supremacisme blanc i, a resultes d’això, la implantació d’un sistema legal que respecti les minories racials i altres col·lectius especialment vulnerables) s’ha posat al centre d’un debat polític que va més enllà del revisionisme històric o de com un país s’explica a si mateix per palesar que, a mesura que els estats del món vagin perdent força per manipular els seus ciutadans, l’escola es mantindrà com a últim reducte de poder i els líders de tot el món cada vegada podran dissimular amb menys vergonya  les ànsies de controlar tot allò que s’esdevé a les aules.

Sempre que llegeixo la pila d’articles setmanals que la premsa nord-americana dedica a la pugna per la CRT (no és casualitat; la seva abolició a nivell federal fou un dels Leitmotive abanderats per Trump en la campanya del 2020 i una de les primeres esmenes de Biden al seu antecessor a la trona del Despatx Oval) no puc evitar pensar en la nostra tribu i en la batalla igualment desesperada de tots els polítics del 155 per salvar el català a les escoles. Pot semblar que hi hagi una distància sideral entre imposar un tipus de perspectiva històrica i allò que els cursis anomenen “blindar” el català a les aules, però des de l’instant en què a una llengua sempre li endossem un imaginari cultural aquesta aparent llunyania s’esvaeix; no cal ser un gran observador per veure com el processisme està utilitzant l’ensenyament del català a l’aula per salvar la poca èpica que li resta.

Apartada de l’objectiu de la independència, l’administració tribal ha posat manta esforços propagandístics en assegurar que, malgrat l’establiment d’un 25% d’espanyol a les aules, el català continuarà essent llengua vehicular de l’ensenyament. Per fer-nos empassar la llei, els convergents han tret de l’armari històrics del seu partit com Irene Rigau (no ho critiquem; l’antiga consellera, si més no, té la decència de saber d’allò que parla) i Salvador Illa, un polític molt més catxondo del que sembla, està tan còmode amb el text resultant que, com informava ahir El Nacional, s’ha envalentit demanant a Alberto Núñez Feijóo que hi posi el seal of approval del nou i moderadíssim PP. Tothom, en definitiva, vol fer-se seva una llei on, pesi a qui pesi, l’espanyol s’estableix com a norma. Però el contingut tant li fot; el que hom persegueix és mantenir el poder a les aules.

No cal ser un gran observador per veure com el processisme està utilitzant l’ensenyament del català a l’aula per salvar la poca èpica que li resta

Fa pocs dies, l’avorridíssim univers piulare català viralitzava un encontre entre Quim Monzó i l’antic president Jordi Pujol que se situa al bell mig del que intento explicar. A la roda de premsa en qüestió (si no vaig errat, prèvia a la fira de Frankfurt, i que em perdonin els culers), Monzó lamentava la progressiva transformació del català suposadament literari en un dialecte de l’espanyol, recordant com la immersió mai no havia estat realment aplicada a les aules i reblant que la condició d’escriptor català esdevindria aviat una raresa de museu. En una intervenció antològica, Pujol li respon mig esbroncant-lo que, tot i estar fotuts tal com diu l’escriptor, la literatura catalana “mai no havia venut 140.000 exemplars de Les veus de Pànamo a Alemanya” (el puta resulta genial fins i tot cagant-la; es refereix a “Les veus del Pamano”, del plom d’en Jaume Cabré).

Acte seguit, Pujol sembla fugir d’estudi i, embolicant-se entre estossegades i les seves pauses dramàtiques brechtianes, rondina pel fet que tot déu aplaudeixi el president Obama pel seu discurs de responsabilitat cívica i de patriotisme radicat en la moral de l’esforç mentre a ell li escarneixen la mateixa ètica: “I aquí qui ho diu? I aquí qui ho ha dit tots aquests anys? I quina conya més immensa s’ha fet sobre tots aquests valors?”, diu el Molt Honorable fent cara de mala llet a una sala que de sobte queda atrapada en un silenci deliciosament cínic. Deia que Pujol sembla fugir d’estudi, però no; citant Obama, Pujol respon a Monzó afirmant que, en el fons, qualsevol idioma necessita d’unes virtuts polítiques i d’uns ideals per fer-lo surar. En plata; que tan li foten els tants per cents i les immersions, perquè l’important, per al català o el suahili, és defensar la seva gramàtica amb poder.

Que Monzó té raó és un fet innegable; però Pujol, espanyol com sempre, també fa bé d’aclarir la seva perspectiva. En un règim autonòmic, més enllà de la legalitat, Catalunya només podrà garantir-se uns mínims de poder a les aules fugint del marc legal espanyol i controlant tot allò que s’hi esdevé a través d’un imaginari polític i social que incentivi els alumnes a abraçar la llengua. Pujol va mantenir aquesta equació mentre el sistema autonòmic encara brillava com a possibilitat; després de l’1-O aquesta ficció s’ha esvaït, i el problema de l’administració catalana, exactament igual que la Critical Race Theory, és que vol defensar una determinada quota de poder sense tenir cap Obama que l’abanderi. Perquè si Pere Aragonès ha de garantir-nos això de la llengua o qualsevol altra cosa, com comprendreu, mantenir l’optimisme resulta una cosa de folls. No, we can’t.