A vegades passa que el millor d’una notícia és que sigui notícia. Aquest és el cas de l’exclusiva del diari Ara de dilluns passat per la qual sabíem que Alfred Bosch havia cessat el seu cap de gabinet degut a acusacions d’assetjament sexual després d’haver-lo encobert a dretcient durant mesos i fins i tot d’intentar promocionar-lo com a director general. Els proposo un exercici ben fàcil: d’ençà de l’inici del procés (situable el 27 de juny del 2010, amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut), pensin quantes notícies aparegudes a mitjans de la tribu, de qualsevol ideologia, han comportat la dimissió d’un alt càrrec independentista a la Generalitat. Pensin, tinguin la bondat, que el silenci s’apoderarà d’allà on es trobin com si haguessin entrat a una cripta, deixant-los un cert regust amarg sobre l’estat del nostre periodisme i la seva malalta docilitat.

De tant en tant hauríem de recordar-nos a tots plegats que la nostra feina no és la de promocionar els sicaris dels partits polítics, ni fer de narradors de les picabaralles entre convergents i republicans, ni de vociferar quin és l’últim tuit de Pilar Rahola que farà tremolar tota la diplomàcia espanyola, sinó la d’auditar contínuament el poder polític i, de pas, fer que sovint els nostres mandataris ens mirin amb certa por. Dit això, sobta que, per a la majoria de líders republicans, inclosa la seva somrient portaveua, Marta Vilalta, la posterior dimissió d’Alfred Bosch hagi pogut definir-se com un acte del tot honorable que, calcant els molts d’en Sergi Sabrià, “deixa el llindar d’autoexigència molt i molt alt com no podria ser d’altra manera”. Home, Sergi, doncs jo diria que encobrir i promocionar assetjadors això dels llindars d’exigència més aviat ho envia a prendre pel sac.

L’esquerra catalana em té el cor robat: es passa la vida assistint a manifes on no es para de cantar que si tolerància zero contra la violència i que assenyalem els assetjadors, però quan la cosa passa a ca seu, s’escuda en la conya dels protocols

Perquè els estàndards morals dels republicans, en aquest cas concret, només s’han activat quan la notícia ha saltat a l’opinió pública. De fet, els detalls d’aquest escàndol, i la tendència d’Alfred Bosch i Carles Garcias per compartir gustos més enllà de la literatura, ja se sabia de fa mesos. Potser deu ser cosa del nou republicanisme de les taules-on-es-pot-parlar-de-tot, però diria que per detectar i combatre casos d’assetjament (quan hi ha una desena de dones que l’han proclamat a viva veu en un departament on treballen menys de 300 persones!) no caldria tenir la perícia de Woodward i Bernstein. L’esquerra catalana em té el cor robat: es passa la vida assistint a manifes on no es para de cantar (en espanyol, que fas més cool) que si tolerància zero contra la violència i que assenyalem els assetjadors, però quan la cosa passa a ca seu s’escuda en la conya dels protocols.

La cosa ha passat exactament igual a la CUP, on la investigació del presumpte assetjador psicològic de la Mireya Boya sembla quelcom més difícil d’escatir i de concloure que els enigmes insondables de les mutacions dels tumors cancerosos o que la mateixa fórmula de la Coca-Cola. Doncs miri, en casos com aquests, i més quan una part substancial d’un departament ja ha expressat la seva preocupació, ni protocols, ni expedients, ni polles en vinagre: tothom quiet, que els líders actuïn amb rapidesa, amb la major cura de les víctimes possible, i que es castigui l’assetjador i qui l’ha encobert. Però, ai, amics meus, que en aquest cas la llista seria massa llarga... Repetim-ho, per si no ha quedat clar: això d’Exteriors se sabia a la conselleria, al carrer de Calàbria 166, a Suïssa i també en infraestructures que són ben a prop de Sant Joan de Vilatorrada. I la bona gent ho va encobrir. Punt final.