Sempre que la política catalana s’enfanga als baixos fons de l’autonomisme (en qüestions com ara la immersió lingüística) l’enemic acostuma a treure Hitler de l’armari per titllar la tribu de nazi. Lluny d’indignar-nos, com fan els mediocres, cal abraçar l’argument dels espanyols per combatre’l en allò que diu de l’emissor, no pas de naltros. Abans que res, resulta molt simptomàtic que des de Madrit s’acostumi a acusar els catalans de nazis, no pas de franquistes, un adjectiu que implicaria ressuscitar la mòmia del generalíssim pels seus propis nets, la qual cosa, ho entenc, deu incomodar les famílies del kilòmetre zero (especialment les més progres). Dit això, més enllà de fer el ploricó com fan els processistes, és necessari estimar aquesta entranyable reductio ad Hitlerum no només per indagar en l’especificitat del totalitarisme nazi, sinó en la nostàlgia que fa despertar.

A diferència de qualsevol altra menció al totalitarisme, el nazisme conté el tret essencial d’exaltar el genocidi. Aquest concepte implica dues coses; primer, la voluntat per part d’un estat sobirà d’eliminar un grup homogeni de persones completament i, segon, que aquesta col·lectivitat sigui eliminada no per motius d’antagonisme polític o econòmic, sinó principalment biològic. Com ens ha ensenyat genialment el filòsof Roberto Esposito, la caça dels nazis contra els jueus és el nucli del somni humit d’un Estat que vol dur al límit una tasca terapèutica; a saber, segons la lògica hitleriana, exaltar la raça ària i fer-ho exclusivament amb la condició d’acabar amb cada un dels jueus i no només perquè els consideressin una espècie menor (sovint per pura enveja), sinó perquè creien fermament que aquests eren portadors d’una mort contagiosa, com una plaga que calia erradicar.

Evidentment, la mateixa condició que pressuposa un estat sobirà al nazisme ja invalidaria qualsevol comparança amb la nostra tribu. Però és molt important entendre la dinàmica que us he contat, car la clau de la biopolítica nazi es basa en l’equiparació de l’existència al cos de les persones i a la possibilitat que aquesta mateixa carcassa, i això és ben actual, tingui connotacions víriques mortals. Si els catalans fóssim nazis, com diu el pobre cretí d’en Casado, no només prohibiríem els espanyols anar a fer pipí, sinó que, literalment, construiríem un pixader per a castellans perquè l’orina dels nostres plançons no es contagiés amb la de la seva espècie menor. Per poc que s’hagi llegit, se sap que quan el catalanisme afirma el concepte de raça (de la filosofia noucentista a la prosa del meu estimat Miquel Bauçà) mai no ho fa des d’una pretensió d’exterminar l’enemic completament.

Els nostres enemics no només ens diuen nazis per evitar dir el nom de Franco sinó perquè, en el fons, no acaben d’entendre que una societat culturalment heterogènia com la nostra encara tingui ànsies d’alliberament nacional

Fins aquí la metafísica. Cal, però, complementar-la amb una petita lliçó de biologia. Lluny de la idea de crear una societat immune als espanyols, els catalans (i especialment els catalanistes) no hem tingut cap inconvenient en barrejar els nostres cognoms amb aquells provinents de Castella. Guipeu les llistes dels partits polítics que es presenten al Parlament; en l’independentisme hi veureu molts més cognoms castellans que no pas en les llistes contràries. Els catalans mai no hem tingut cap problema amb fornicar amb homes i dones espanyoles (especialment amb les seves femelles, molt menys esquerpes i alienes al món de la masculinitat que les dones de la tribu, que han odiat i odien els mascles) i reproduir-nos-hi; això topa de front amb el nazisme i la seva pretensió d’immunitat biològica-sexual; de fet, la nostra imbricació amb ells ha estat absolutament exemplar.

Els nostres enemics no només ens diuen nazis per evitar dir el nom de Franco (i no només perquè molts d’ells se’n sentin hereus i sàpiguen també perfectament que hi havia franquistes que xerraven millor català que Jacint Verdaguer), sinó perquè, en el fons, no acaben d’entendre que una societat culturalment heterogènia com la nostra encara tingui ànsies d’alliberament nacional. Els espanyols no entenen, en definitiva, com després d’haver-nos enviat tot quant immigrant al territori i, després d’haver-nos alegrat la vida amb la genètica andalusa o murciana, encara tinguem els sants collons de voler un Estat. De fet, contràriament als nazis, els espanyols sempre han pensat que l’espanyolitat es contagia fornicant i reproduint-se. Això els ha funcionat a mig món (recordeu Aznar parlant dels cognoms de López Obrador) menys en aquest petit tros del planeta. Això, és lògic, els embogeix.

Mentre els nazis volien aïllar la seva raça, els espanyols sempre l’han volgut expandir testicularment. El seu desig mai no ha estat d’immunitat, sinó precisament de contagi per reproducció colonial. Catalunya ha sobreviscut aquest pla d’eficàcia omnívora i, justament perquè l’enemic encara no és capaç d’entendre-ho, li brolla el nazisme de la boca. Ens diuen nazis sabent que és un disbarat, però no pas perquè a Catalunya no siguem uns genocides, sinó perquè hem aconseguit sobreviure a la seva esperma. Tot això que s’ordeix en el camp de la biologia té el seu correlat en l’àmbit lingüístic i cultural; l’enemic no acaba d’entendre què coi li ha fallat, perquè no fotem el favor de parlar espanyol (com qualsevol peruà o xilè), perquè no glosem de forma elogiosa la madre patria sinó que entestem a viure en un aparent núvol d’excepcionalitat política i cultural.

Els espanyols, en definitiva, saben que no som uns nazis, però també els dol profundament que ells no ho hagin estat. Perquè d’haver-ho estat, tant Franco com els seus hereus segurament ens haurien exterminat amb ben poc esforç. Aquí hi ha el dol freudià que els du a treure la carta del nazisme. Aquí rau, com passa sempre, la seva impotència. Quan tots l’entenguem, i ens deixem de cuixartisme i de fer el tòtil manifestant-nos per la llengua, començarem a estar en condicions d’iniciar l’alliberament. És una simple qüestió de claredat mental, d’intel·ligència i d’haver llegit una mica. No és tan difícil, creieu-me.