Viure sota el jou d’una administració monopolitzada per polítics de carnet (a saber, per gent que no ha signat una factura ni ha pagat nòmines en sa punyetera vida) no només garanteix que el poder visqui allunyat d’allò que els cursis anomenen “la gent del carrer”, sinó que les reflexions sobre la vida laboral dels mandataris tinguin una fiabilitat equivalent a especular sobre l’existència dels marcians. Ho exemplifica perfectament la nova llei del teletreball aprovada pel govern dels enemics el setembre passat que entrà en vigor ahir mateix, un text que no serà aplicable als treballadors que s’hagin de quedar a casa per la pandèmia i que s’ha parit amb les estretors lògiques de tenir la firma dels escrivents de patronals i sindicats. De moment i a falta de més notícies, la nova llei no només presenta l’habitual virtut de no acontentar ningú, sinó d’entendre’s més aviat poc...

Que els agents laborals d’Espanya hagin patit tant per regular el teletreball és ben lògic: si per a la majoria de polítics i sindicalistes això de pencar resulta cosa de ciència-ficció, doncs imagineu-vos això tan moderniqui de currar a casa! L’afer té gràcia, car teletreballar és una realitat que molts bípedes anomenats autònoms ja coneixíem de fa lustres i que presentava desajustos que, si haguessin estat resolts quan tocava, haurien afavorit la incorporació de molta més gent a la  nova pràctica. Però si ens hem de guiar per la cura dels autònoms que han tingut fins ara els nostres cèsars de Madrit i de la Plaça Sant Jaume, ja podem fugir a correcuita. Perquè com sabem els sofertíssims 3,5 milions de professionals que arrosseguem aquest estigma, de nosaltres només se’n parla a les campanyes electorals quan ja s’ha esgotat el temps dedicat a les beques menjador i a l’escalfament planetari.

Si les mesures de control dels drets i la qualitat del treball per part del govern central són les mateixes que les que hem pogut gaudir els autònoms en les darreres dècades, ja podem calçar-nos

Actualment, un 85% d’autònoms paguem la quota mínima a la Seguretat Social, amb la qual cosa haurem de treballar un total de 35 anys per garantir-nos la meitat de la pensió mitjana (conformant un meravellós retiro de 650 euros). Per si fora poc, la majoria de prestacions socials i d’expedients que el govern ha aprovat són alienes al modus vivendi dels autònoms, que mai no gosem agafar la baixa ni parar de pencar, i no perquè tinguem poques ganes d’emprar la nostra magnífica sanitat, sinó pel simple motiu que abaixant la persiana molt més d’una setmana no tenim assegurada la confiança dels contractants. A més a més, el govern PSOE-Podemos ha tingut la brillant idea d’aixafar-nos un poc més la guitarra i ens vol impedir desgravar els plans de pensions. Tot plegat, mesures que no només t’allunyen de fer-te autònom, sinó que et mouen a submergir-te al món del calé negre.

Regulant el teletreball únicament a les persones que facin un mínim del 30% de la seva jornada setmanal a distància i per un període no més baix de tres mesos no s’està fomentant un canvi real en la dinàmica de treball entre professionals i contractants. Simplement, afavoreixes la picaresca d’enviar els treballadors a casa tot just per sota d’aquest percentatge. Paral·lelament, i espero errar-me, si les mesures de control dels drets i la qualitat del treball per part del govern central són les mateixes que les que hem pogut gaudir els autònoms en les darreres dècades, insisteixo, ja podem calçar-nos. De fet, aquesta tampoc és una bona legislació pels empresaris, especialment els petits i mitjans, que han fet mans i mànigues per mantenir el màxim nombre de llocs de treball i que ara poden veure’s obligats a dedicar despeses extres en recursos a voltes innecessaris.

Si tenim en compte que, ens agradi o no, el món tendirà que els treballadors ja no ingressin pasta d’una sola font, sinó que la precarietat els obligarà a buscar-se la vida en diverses empreses, la condició d’autònom passarà a ser molt més habitual i, per tant, el teletreball serà una realitat inqüestionada per a molts habitants d’Occident en els propers anys. Si m’he de guiar per la pròpia experiència, de moment el govern ha estat incapaç d’assegurar als autònoms de l’estat uns mínims de dignitat pel que fa a les condicions de treball i la jubilació, per no parlar d’això de la desconnexió digital (el dret a no estar permanentment disponible fora d’horaris d’oficina) que, a banda d’una expressió molt bella, resulta una quimera inassolible que ningú té la valentia de controlar. Si això ha estat i és així pels autònoms, algú creu que el govern tindrà prou força per controlar milions de treballadors més?

Insisteixo que m’encantaria errar-me, però això de la legislació del teletreball sona a brindis al sol. Només hi hauria una forma d’assegurar-ne la implantació, si em permeteu la demagògia de fer un exercici ben risible: imagineu que un 50% de la classe política fos condemnada un sol any a exercir com a autònom. Només un anyet, només dotze mesos! Potser després de passar per l’experiència ses senyories dels nostres parlaments dedicarien unes horetes a pencar en una legislació que, a banda de ben escrita, algú tingués el valor de controlar com déu mana. A falta d’això, seguirem esperant, i continuarem feliçment saquejats per l’administració de torn. Si t’hi incorpores ara, jovenet lector, recorda: jo a la teva edat ja teletreballava. I no t’ho aconsello, criatura.