Dijous passat celebràvem amb amics la reobertura del restaurant Nairod (juntament amb la barra del Gresca, el millor establiment de Barcelona i un dels indrets on es gaudeix més de tota Europa) i, mentre parlàvem de la vida i de tot plegat, algú gosà dir: “hòstia, nens, que dissabte és la Diada.” Per primera vegada durant tot el sopar, es feia un silenci sepulcral i ningú no sabia ben bé què dir. Tots els integrants de la taula, coetanis d’una generació amb els cervells més desvetllats de la tribu, seguíem de fa molt de temps l’actualitat política, alguns fins i tot treballen a l’administració... però tothom callava perquè la derrota és tan bèstia i el present tan vergonyant que ni déu sap fer res més eloqüent. Passen uns segons, salvem la situació escurant mitja guatlla deliciosa, i ben aviat algú troba un altre tema per arribar al final de l’àpat. Parlar del país, és cert, només fa venir plorera.

Ahir dissabte s’escau el dia sense pena ni glòria. Seguia sense recordar que era dia onze, però hi torno a caure quan obro la finestra i, des del balcó de casa al carrer de Sant Sever, se sent el puto helicòpter de les milícies espanyoles i, mentre fumo, veig desenes de gent fent cua per entrar al Palau de la Generalitat. Em pregunto què du a tants dels meus conciutadans a visitar la seu de la més alta instància del país. Em qüestiono, sincerament, com pot ésser que, després d’escoltar un discurs, el de Pere Aragonès, que podria haver signat fins i tot José Montilla, i després que el Govern hagi presentat un cartell de la Diada cagant-se en la memòria de Pau Casals, amb faltes d’ortografia incloses i on no hi surt la paraula Catalunya, em pregunto, deia, en nom de què collons els meus compatriotes es troben fent cua per anar a fer-se un selfie al Pati dels Tarongers impostant morritus de joia.

Al meu país ja me’l miro com un afer situat en un punt estrany entre l’antropologia i el frenopàtic. Sortim a fer el volt de cada any amb la costella, primer a Casanova, després al Fossar. La millor metàfora d’aquesta Diada és aquesta samarreta de l’ANC que sembla la del servei d’un supermercat de xinos, amb un lema digne del cau (si l’Assemblea vol continuar viva, la seva única raó d’existir hauria d’ésser la d’enderrocar l’actual partitocràcia independentista) i que provoca una convocatòria popular digna de VOX. Entenc els conciutadans que s’han quedat a casa. Quan fa només uns dies el Govern s’ha demostrat incapaç de mantenir la promesa d’ampliació del Prat (que no ha arribat a bon port, simplement perquè el vicepresident Puigneró se la va inventar sense cap mena de compromís del Gobierno), doncs ja em diràs si algú mourà el cul pel referèndum del 2030.

D’aquest silenci que impregna els dies no hi haurà res que torni a ser ric ni ple, perquè l’enemic ja no és ufà ni superb

Passejo pel Fossar, on hi ha els mateixos irreductibles que ja hi eren als anys setanta, els quals, a manca de córrer perseguits per la bòfia, passen la tarda cardant-se birres compulsivament. M’agrada passejar per les parades dels partits polítics, perquè quan la militància em reconeix abaixen la mirada entre atemorits i galtavermells. Fa anys, la gent t’aturava pel carrer i et preguntava, frisosa: “com ho veus?”. Ara ningú no xerra amb ningú, i tots semblem anònims de The Walking Dead caminant a la recerca de carn humana. De lluny, veig un company d’estudis que somiava a escriure grans obres de filosofia i ha acabat fent de negre per a un dels consellers del govern. Penso també en l’amic de qui vaig escriure fa dies aquí a El Nacional. Ha caigut a la roda del poder i fa dies que no m’escriu cap whatsapp.

Quan acabi l’article baixarem amb l’Alba a la Setmana del Llibre, que és una d’aquestes guinguetes que fan els meus amics editors per dissimular que ja quasi ningú no llegeix en català i que ben aviat, especialment a Barcelona, la nostra llengua ja no serà d’ús habitual en la majoria d’àmbits culturals, de negoci i d’esbarjo. El panorama és aquest, i d’aquest silenci que impregna els dies no hi haurà res que torni a ser ric ni ple, perquè l’enemic ja no és ufà ni superb; simplement gaudeix amb fer algun acudit sobre naltros de tant en tant per animar les sobretaules. Però la nació subsisteix, només faltaria. I la llengua resisteix en allò més íntim de mi mateix. I mentre tot cau, curiosament, començo a sentir-me més poderós que mai. Quasi em faig por.