Quan perpetres una cagada monumental a la feina, no hi ha cosa més humana que escudar-se de la reprimenda adduint que hi ha companys de curro que han comès el mateix pecat sense haver pagat cap preu per la malifeta. Així han reaccionat, simptomàticament, una bona part dels masistes pedecàtors davant la fulminant destitució de l’antic conseller Baiget i l’ascens meteòric-lumínic de Santi Vila al Departament d’Empresa i Coneixement. Amb una calculada sobreexposició (ordida amb nombrosos publireportatges a La Vanguardia), Vila no només ha posat en dubte el full de ruta manta vegada, sinó que –a més a més– ho ha fet amb molt més desvergonyiment que Baiget, un d’aquells polítics eminentíssims en l’art de passar desapercebut, de qui no ens estranyaria gaire que hagués regalat la famosa entrevista a El Punt Avui per provocar tot l’enrenou posterior, acabar expulsat i no haver de patir més pel patrimoni familiar i el fricandó de la mainada.

En efecte, Vila ha comès els mateixos pecats que Baiget i, de fet, és dels polítics que més ha traficat amb les pors dels ciutadans a exercir el seu albir, que coneix al mil·límetre com a bon estudiós del catalanisme. Però Puigdemont sap molt bé que els dos polítics no representen exactament el mateix: Baiget constitueix la imatge de la línia de flotació administrativa del masisme al govern (partidaris, ara ja ho sabem, d’una repetició del 9-N que sigui reprimida per Rajoy, amb el consegüent i hipotètic esclat d’indignació ciutadana que permetés negociar una sortida amb Madrid), mentre que Vila ja pensa en com administrar la derrota d’una independència que sempre ha cregut impossible. Ascendint-lo al primer pla, i situant-lo de nou en una conselleria on hi ha pasta gansa, Puigdemont fa més visible un conseller que, si aguanta en l’ambigüitat, acabarà autodestruint-se.

Quan algú blasma la mort de l’antic conseller adduint que Santi Vila també comparteix l’ambivalència del sector masista, s’està retratant com algú que no es vol jugar la cara per tu

El procés ha entrat en una fase extraordinària de destrucció creativa. A mesura que s’acosta la votació, serà interessantíssim veure qui està disposat a jugar-se la cara i el patrimoni que li ha regalat l’autonomisme per defensar els interessos dels ciutadans. És una bona notícia que Puigdemont escarmenti Baiget mentre ascendeix Vila, perquè castigar la manca de compromís casa molt bé amb fer encara més visibles les contradiccions. Resulta ben simptomàtic que la línia masista del Govern hagi lamentat el cessament de Baiget afirmant que el Molt Honorable 130 i el seu vicepresident només volen un govern de purs. Ho diuen Francesc Homs, Josep Martí Blanch i tota la patuleia de convergents que encara avui creuen que la Generalitat és seva, que fa molt de temps que cobren de l’Administració i a qui la societat civil fins i tot ha pagat les multes del TSJC.

Quan algú apel·la a la puresa per defensar Baiget està apel·lant als seus interessos personals i intransferibles. Quan algú blasma la mort de l’antic conseller adduint que Santi Vila també comparteix l’ambivalència del sector masista, s’està retratant com algú que no es vol jugar la cara per tu. La destrucció creativa prèvia a l’1-O ens regalarà un estiu meravellós, ple de desercions de tots aquells que ens han venut la moto d’una independència sense riscos, de la llei a la llei, i sense ferides a l’epidermis. Puigdemont ha demostrat que no té res a perdre. No és una qüestió de puresa, sinó de dignitat. I si no la tens i pateixes per la pasta, xato, ja pots fotre el camp o t’arrasarem.