És fàcil veure com l’arribada del referèndum de l’1-O ha “podemitzat” progressivament els discursos de molts líders del sobiranisme català, sobtadament interessats a intentar vendre la moto d’una votació massiva contra el Govern del PP i l’actitud immobilista de Rajoy. Escric aquest article sense saber què passarà avui diumenge (la incertesa és una de les coses que més m’agrada d’aquests dies en què m’ha tocat viure, perquè tot allò previsible és aberrant i immoral), però ja prou conscient que molts dels nostres polítics no tenen cap mena d’intenció de declarar la independència unilateralment, sigui quin sigui el resultat, tal com prometia la llei que ells mateixos havien signat. Així s’expliquen coses ben estranyes, com ara que Jordi Sànchez justifiqui la repressió violenta de l’Estat, afirmant que amb un milió de persones ja l’hauríem feta prou grossa, mentre la gent fa esforços sobrehumans per ocupar escoles i centres sanitaris.

Si alguns líders nostres renuncien a la llei autodeterminativa a què es van comprometre davant del poble en cas de victòria del ‘sí’, certificant que conceben el Parlament com un indret on hom fa befa de les il·lusions i els anhels dels ciutadans, no només hauran d’acatar igualment la implacable repressió judicial de l’Estat que Rajoy els té preparada, sinó que moriran políticament amb una agonia curta com la d’un mosquit presoner de l’aigua. Avui cal recordar coses ben elementals, com ara que el Govern català només podrà negociar de tu a tu amb Espanya una vegada feta la DUI, car només quan has sobrepassat la repressió de qui et vol fer callar, pots dedicar-te a parlar amb veu pròpia. En aquest sentit, el resultat del referèndum d’avui no és (com deia encara divendres el president Puigdemont) quelcom que calgui ‘respectar’, sinó que cal aplicar sense embuts després del recompte. En un país normal, les promeses es compleixen.

No hi haurà un càstig pitjor per al sobiranisme que fer veure com si no hagués passat res quan hom ha traït la pròpia llei. Si els setanta-dos parlamentaris pel ‘sí’ no implementen el resultat que ha sortit de les urnes, no tindran cap mena de força negociadora. Per molt tenses que siguin algunes situacions que viurem avui i per molta participació que hi hagi, Rajoy no tindrà cap problema a desestimar l’1-O com una mera mobilització d’indignats, una situació amb la qual tant Podemos com el PSOE se sentiran comodíssims de cara a traficar amb les aspiracions dels catalans com una simple bijuteria. Mireia Boya va estar esplèndida quan va recordar que l’acte de segrestar el referèndum per blanquejar-lo com una mani és una traïció als votants que l’han de legitimar, i tant de bo la majoria d’electors catalans ho tinguin present, perquè serà igualment reprovable prendre-li el valor afirmatiu convertint-lo en una arma per negociar engrunes.

Com més ràpid sigui el recompte de vots i més gran la determinació del president a aplicar-los, més gran serà el poder que haurà tingut l’1-O. Tots els qui pensen en un referèndum com a simple bacanal per pressionar Madrid tenen el 9-N com un exemple palmari: lluny de debilitar l’Estat, les consultes sense efecte ajuden a fortificar-lo. Tots els qui ja barrinen amb unes eleccions plebiscitàries bis amb una única candidatura independentista no són conscients fins a quin punt l’Estat fagocitarà de nou tota iniciativa que provingui d’un Parlament que no es té en compte a ell mateix. Avui només em cal demanar als meus polítics que facin justícia a la seva paraula i a la gentada que avui es trencarà la cara per defensar la llibertat. Aquesta gent està demostrant que, amb fermesa, tot és possible. Avui, com molts, votaré independència, però també responsabilitat. Passi el que passi, avui serà un dia que recordarem molts anys i de conseqüències radicals.

Tingueu il·lusió, només faltaria. Però sobretot, tingueu memòria.