Aquesta setmana passada, la majoria dels podcasts ianquis que sovintejo han recordat l’assalt al Capitoli del 6-G amb una barreja d’indignació i sadisme. M’ha fet certa gràcia escoltar els meus estimats culturetes progres nord-americans de Pod Save America, FiveThirtyEight Politics, Vox Conversations o The Axe Files (els recomano tots; l’esquerra nord-americana no té la moralina cristiana dels nostres cupaires i fins i tot els més ardits accepten el capitalisme com l’única forma de fer rutllar el món) repassar l’estampida dels trumpistes a la cambra legislativa fent-se palles mentals com si la manada qüestió i el seu instigador fessin perillar realment la democràcia més robusta del món amb aquell intent de coup d’état passat de banderetes i farlopa. Quan els americans es posen cursis i apocalíptics, certament, aconsegueixen una cosa tan difícil i perillosa com assemblar-se als espanyols. 

El que sobta de tot plegat és que la majoria dels analistes d’aquests excel·lents programes encara es passin hores i hores reflexionant sobre quins mecanismes democràtics van fallar perquè un bufó totalitari arribés a ocupar el Despatx Oval i mobilitzés una turba per tal de revertir uns resultats electorals legítims, però ben pocs hagin tingut la perspicàcia de notar que l’autocràcia de la presidència ianqui va començar amb els poders que Bush Jr. va atorgar-se després dels atemptats de l’11-S (comptant amb el beneplàcit de la majoria de congressistes i senadors més esquerrans del país, dit sigui de pas), unes prerrogatives que dotaven el sobirà del món de poders executius quasi il·limitats, propis d’un estat d’excepció o d’alarma normalitzada, i dels quals cap dels successors de W. a la presidència, inclòs el Nobel de la Pau Obama, han volgut prescindir quan acariciaven la trona.

La qüestió, aquí i als EUA, no és si la democràcia com a sistema està en perill, sinó fins a quin punt la ciutadania estarà disposada a sacrificar el benestar mínim i l’apatia del sistema actual per tal de trobar-hi alternatives viables

La història (i la política) conformen un curiós bumerang que sempre retorna la putrefacció. Després de tota quanta metafísica de tres al quarto sobre si els EUA són a les portes d’una guerra civil i de l’ocàs del sistema democràtic, la gràcia de tot plegat és que Joe Biden podria acabar refredant els processos acusatoris contra el seu antecessor no només per evitar que els trumpistes li robin la cartera a les properes eleccions, sinó sobretot per no tacar encara més la imatge d’una presidència de poder omnívor que fot cada dia més figa. Amb el refredament dels conflictes mundials ―per dominar Europa, a Putin no li calen tancs, sinó gent amb pasta comprant propietats a l’Eixample― el vell poder democràtic pateix una crisi de símbols que el justifiquin. A Biden i als progres americans no els fa por la fi de la democràcia, sinó que Trump torni a ser president sense necessitar ni Twitter.

Tampoc no és casualitat que el món podcastià ianqui estigui ple de productes que busquen l’aire contestatari i el retorn d’una democràcia més activa lluny dels partits, tot filtrat en el regurgitar de les lluites racials o feministes que s’iniciaren als noranta (escolteu els magnífics Resistance,  Southlake o Floodlines) i que malden per un canvi de sistema polític que no s’acaba de dibuixar, més enllà de desitjos igualitaris abstractes. A Catalunya la cosa s’hi emparenta amb matisos; els catalans tenim la pulsió d’esmenar les estructures de l’autonomisme, no des de la nostàlgia d’un poder perdut (l’actual administració mostra sense complexos que viu de i per les engrunes i ho ha fet tot per tal de fer oblidar o prostituir l’1-O), sinó per retornar a la força d’un referèndum que continua essent inspirador, car resulta molt difícil trobar un equivalent d’esclat democràtic com aquest a l’Europa més recent.

La qüestió, aquí i als EUA, no és si la democràcia com a sistema està en perill, sinó fins a quin punt la ciutadania estarà disposada a sacrificar el benestar mínim i l’apatia del sistema actual per tal de trobar-hi alternatives viables. Dit en plata i aplicat a la tribu, fins a quin punt tindrem la valentia de sobrevolar el fum de la pax neoautonòmica i el seu sistema de petitesa moral (i de censura, dèiem ahir) per imposar de nou esdeveniments d’altíssima porositat democràtica com l’1-O. Abans que la democràcia, com passa sempre, el que està en crisi és l’esperit democràtic i la valentia dels ciutadans que l’han de defensar, costi el que costi. De moment, el resistencialisme català s’aferma en no acceptar trigo quan cal dir blat. Per alguna cosa es comença...