Quan fa dos anys vaig entrevistar la comunicadora i filòloga en construcció Juliana Canet per aquest meu estimat ElNacional.cat, tot just quan començava a petar-ho a Youtube i Instagram amb els seus vídeos plens de gràcia i d’ingeni, vaig necessitar ben pocs segons per veure que em trobava lluny d’un producte de masses circumstancial. Com que vaig veure de seguida que la Juliana era una dona intel·ligent, amb el menor paternalisme possible vaig advertir-la que si continuava triomfant a les xarxes la teranyina comunicativa de la Corporació Catalana de Mitjans l’acabaria temptant per fer programes molt menys interessants del que ella ja feia, i tot per quatre duros que podrien semblar ben temptadors però que podrien malmetre la seva carrera d’una forma fulminant, a banda de cremar la seva fresquíssima imatge i d’acabar-la raholitzant fatalment.

Com passa gairebé sempre, no vaig errar-me, i la Juliana ha continuat treballant a programes de Catalunya Ràdio i apareixent sovint a TV3 fent coses que ella mateixa podria haver ordit molt millor en plataformes pròpies si hagués tingut l’ambició —tal com li vaig aconsellar— d’edificar un negoci propi amb paciència i molta feina. Entenc perfectament que la Juliana, o qui sigui de la generació zentennial/millenial, passi olímpicament d’un paio com servidora, però no cal ser un analista de la cultura gaire fi per veure com els aparells ideològics catalans estan intentant disfressar la derrota nacional i el pactisme amb Espanya tintant els mitjans tribals i les conselleries amb fitxatges dels nostres joves més desvetllats per tal de rentar la traïdoria a base de cares joves que fins ara han demostrat molt de talent i que ara correran el risc de caure a la xarxa del llistó baix de la tribu.

Aquesta mateixa setmana sabíem que la periodista de vint-i-set anys Clàudia Rius, que fins ara havia estat cap de redacció de la revista Núvol i una bona ressenyadora de museus en aquest mateix calaix de sastre digital, fitxava com a directora de comunicació del departament de Cultura. Conec bé la màquina processista i suposo que, a banda de la pasta (prou temptadora en una generació precaritzada com la de la Clàudia), a la periodista l’hauran seduït dient-li que tot el seu bagatge en el món de la comunicació cultural i museística serà importantíssim de cara a la major projecció de la conselleria, la seva pròpia, i tota quanta mandanga horripilant. Com tothom sap, als polítics catalans la cultura no els ha interessat mai una merda, i per això la notícia em va saber realment greu, puix que el periodisme perdrà figura en creixement, fagocitada per la cort d’eunucs.

No cal ser un analista de la cultura gaire fi per veure com els aparells ideològics catalans estan intentant disfressar la derrota nacional i el pactisme amb Espanya tintant els mitjans tribals i les conselleries amb fitxatges dels nostres joves més desvetllats per tal de rentar la traïdoria a base de cares joves

Fa dos anys no em fotien gaire cas (ara la gent va despertant una mica), però és una cosa ben palmària que la barra pactista de l’administració Aragonès —a través del pacte del règim del 2021 que és a punt de signar el Govern per renunciar a la independència a canvi dels indults— serà una cosa tan bèstia que els polítics catalans l’intentaran disfressar amb un feminisme de tres al quarto i fitxant millenials i zentennials per fer-se perdonar qualsevol àmbit de crítica. A mi, insisteixo, em sap molt de greu veure dones tan preparades que es deixen comprar tan aviat i per tan poc caler, quan totes soles haurien pogut fer una carrera esplèndida. Però bé, queda dit i escrit. Han de saber, això sí, que quan les sangoneres del poder les hagin utilitzat per rentar-se les vergonyes i les fotin al carrer, aquí seguirem per ajudar-les en el que sigui i animar-les a continuar.

Vaig advertir als més joves dels perills que implicava autoadjudicar-se la descripció de gent de merda i fer podcasts falsament gamberros per a quatre adolescents mal comptats, posar el llistó baix en l’escriptura i produir continguts d’entreteniment d’aquells que ja et van bé per no ficar-se en problemes. No era una cosa de perepunyetes ni un cas d’enveja professional (sé molt bé com ha actuat la generació Tap i no tinc cap mena d’intenció de convertir-me en un mur contra el talent de la gent més jove que jo), tot el contrari; em sabia i em sap molt greu veure com els dolents se’n surten a base de rentar-se la cara amb les nostres millors joves. Però bé, insisteixo; quan les hagin utilitzat com un clínex, nosaltres continuarem esperant el millor que ens poden oferir. Espero que no sigui massa tard. Ho espero de debò, perquè la màquina trinxadora no té cap mena de pietat.